El llenguatge...

12 d'Abril de 2008

El llenguatge és allò que ens fa humans.

És fascinant com l'ésser humà es capaç de començar a parlar només amb un any de vida, la qual cosa demostra que som fundamentalment éssers socials, i que un aillament total d'aquesta societat provocaria danys terribles i probablement irreversibles en el desenvolupament del llenguatge.

Existeix una gran quantitat de trastorns del llenguatge que demostren la necessitat de les persones per comunicar-se, de manera que en el cas d'una incapacitació d'aquesta comunicació, canvia la conducta de la persona. Necessita intercanviar experiències amb el medi, necessita descriure allò que està veient, necessita expressar el seu enuig, o potser la seua tristesa.

Molts xiquets amb trastorns de llenguatge (i sense intentar generalitzar), són xiquets amb trastorns de conducta. I per què? Potser no entenen allò que se'ls està dient. O tal volta no saben contestar, perquè el seu llenguatge és defectuós en qualsevol aspecte.

En el moment en que es treballa amb aquests xiquets, i se'ls proporciona o se'ls ensenya alguna forma d'expressió, aquests problemes conductuals disminueixen. I això demostra que el llenguatge es fonamental per al desevolupament de la persona, en tots els aspectes de la vida.

Podriem aplicar aquestes qüestions purament teòriques a les persones adultes?

Existeix una gran quantitat de persones d'una edat ja considerable en les que trobes de vegades que la seua conducta té un tò un tant amenaçador, d' altres un poc sobèrvi. També podem trobar persones que es comporten com si estigueren amagant alguna cosa, i altres com si tingueren enveja a tot el món.

Està clar que el món adult és molt més difícil que el món infantil, i deixant a banda qüestions econòmiques, amoroses, laborals o altres que ens fan perdre els nèrvis més d'una vegada:

No serà que aquestes persones necessiten expressar el que senten? No serà que estan cridant a plena veu que necessiten comunicar-se amb algú?

Jo crec que els que podem fer ús del llenguatge deuriem aprofitar-lo. Pensem en un moment que passaria si demà no puguerem parlar o escoltar el que ens diuen.

No diriem hui tot allò que sentim abans de perdre la facultat de parlar?

Jo crec que si.


3 comentarios:

bunburry dijo...

Qui domina la paraula no ho domina tot, però gairebé.

Per cert, ja té el Pasqui les fotos de Mona, així que ja saps a qui demanar-les.

Un petó!

Anónimo dijo...

Q rao tens Sole, no saps l'enveja q em dones quan lligc les entrades del teu blog, com magradaría a mi expresarme com tu ho fas!!
Per cert, has llegit "Nell" de Mary Ann Evans? Conta un poc l'historia de una dona de 30 anys que ha viscut apartada de la societat fins q es trobada... está molt be, es molt curios vore com a adquirit el llenguatje... bueno, no et conte més, per si vols llegirlo, te'l aconselle, a més, es llig en dos vesprades (aunque ja se que ara estas mes liada q mai).
Bueno wapa, molts besets, espere voret prompte!!!
Adeu!!
MARIBEL

SOLE dijo...

molt bé! l'apunte a la llista de "llibres pendents". A vore si en acabar el curs me'l puc llegir!

eis veiem per onil estes festes! au!