Silenci...

30 d'Abril de 2008

Diuen que, quan entre dues persones el silenci no es fa incòmode, és perquè hi ha una bona amistat o relació entre elles.

També diuen que, quan una persona és filla única, les expectatives que tenen els pares sobre eixe fill o filla són el doble que si en tingueren dos.

He escoltat igualment, que l'alcohol fa que la gent perda la vergonya, i parle sobre tot allò que no parlaria estant sobri.

M'han dit que de vegades, quan desitges escoltar alguna cosa i no l'escoltes, eixa nit somies amb això que t'ha deixat insatisfet o insatisfeta.

Diuen que quan et despedixes d'algú i et gires per veure com l'altra persona se'n va és perquè la tornaràs a veure (jo per això em gire sempre).

Crec també que quan totes aquestes coses te les han contat tot just en una hora és perquè la persona que hi ha al banc, sentada al teu costat, mereix un silenci, dels que no es fan incòmodes...

Temptació..

29 d'Abril de 2008

Temptació:

1-
Amb valor subjectiu, estat del qui experimenta l'atracció d'una conducta que contrasta amb els ideals de la pròpia convicció moral.

2- Incitació a cometre accions moralment dolentes.




El dia la Mare Deu...

24 d'Abril de 2008

El 23 d'Abril és aquell dia en que Onil es vist de gala, i mai millor dit, perquè la tradicional processó de la Mare de Deu es converteix en una multitudinària Cibeles. I arriscada, si més no, perquè algunes van desmangades, i altres enroscades a una bufanda de pell...Com no se sap mai quin temps farà...

Bé, però que voleu que vos diga, a mi este dia m'agrada molt. He de tocar tot el dia, i vaig amb l'uniforme de músic desde les 9 del matí fins les 10 de la nit. Però és un dia especial.

A les 10, 30 del matí, la banda (bandera i tot), ix del local a ritme de pas-doble, i marcant el pas i tot! És increíble la imatge de tota la gent, quan es gira el cantó de l'ajuntament, i es veu tot un mar de colivencs allà baix, esperant la banda.

Aleshores "El Salus Infirmorum", la marxa reial (amb la flauta baix el braç, per suposat, i amb la tranquilitat de que si algú em diu alguna cosa puc alegar no se quin dret constitucional a no tocar-la...), i canvi de sentit a ritme de pas-doble, altra vegada.

La processó discorre com tantes altres processons, encara que en aquesta sempre comencem tocant "aurora", fins que la Mare Deu fa la primera parada, perquè els pobres que la duen van rojos com a titots.

A la una arriba la imatge a l'esglesia (si, des de les 10,30 del matí...una senyora processó), i els músics hem d'esperar una hora i mitja a que acabe la missa, perquè l'ajuntament no sap anar soles, la qual cosa significa que tots aquells que tenen dinar familiar arribaran a les 3...I els familiars estaran mossegant-se les ungles, de la fam que tindran.

Bé, però no passa res, perquè aquest espai buit de temps sempre es aprofitat per fer-se una aigua llimó fresqueta i cotorrejar un poc sobre els atuendos de la gent que va i ve per l'avinguda.

Per la vesprada es l'ofrena a la Mare de Deu, concretament a les 8 de la vesprada. I què es fa des de les 5 que s'acaba de dinar fins eixa hora? Obviament, i tal com diu la definició del bon músic: beure.

Per això, alguns músics (dos o tres per a ser exactes), hem anomenat la vesprada del dia 23 d'Abril com "la tradicional borraxera del dia l'ofrena", en la que tocar i dur el pas al mateix temps és una tarea complicada, que requereix molta concentració i esforç.

Ahir, per descomptat, no va ser una excepció, i a les 5 de la vesprada ja estavem concentrats en beure, per complir aquesta tradició. Després, un passeig amunt i avall per l'avinguda (perquè per a ser un bon colivenc s'ha de passetjar d'aquesta manera), donant que parlar a tots els que en les terrassetes de les cafeteries prenien alguna cosa. Son rumores, son rumores...

Finalment, com ja he dit, l'ofrena és tot un repte personal de superació, en el que el nombre de notes és inversament proporcional a la capacitat de portar el pas.

I ja per acabar el dia, soparet en la parada de la fira, famosa per les seues frases: "quies kechu?", o "qué sasa quies?", traduït com a "quieres kechup?" o "qué salsa quieres?", perquè la fritanga és el millor remei contra la borraxera.

Res, que un any més, aquest dia ha sigut memorable. Perquè s'han reunit les coses que més m'agraden: la banda, els amics...i el ron en cola!!

L'espera...

21 d'Abril de 2008

Les persones sempre volem allò que no podem tenir. Sempre.

Hi ha dies que no pots evitar sentir-te com un xiquet que vol llepolies abans de dinar. O com aquell iaio al que li abellix anar de passeig el dia que li han dit que no podrà tornar a caminar.

Hui m'agradaria escriure ací moltes coses, però no puc. Voldria ixir al carrer i cridar tot el que vull escriure, i tampoc puc. Em sentiria realment feliç si pogués només somiar allò que vull dir, i no és possible.

I pel fet de no poder, encara ho necessite més.

És com un malson agre i dolç, que vull que acabe, i a la vegada no vull despertar.

L' espera és eterna, com un llarg redoble de tambor abans d'executar algú en la horca, que vols que arribe per a que tot acabe, i al mateix temps que no acabe mai, perquè això significa la mort.

Però la desesperació es el principi de la fí. I jo no vull arribar a eixe extrem.

Preferix l'espera...encara que dure una eternitat.


Què fou abans: l'ou o la gallina?

18 d'Abril de 2008


Esta primavera que sempre amenaça els colivencs en festes m'encanta. No pel fet de que els meus amics d'Onil se'n recorden de ma mare quan faig la gràcia...(que també, jeje), sinó perquè crec que és una època inestable, i això la fa especial.

Hui fa fred, demà calor...I encara que això supose més d'un constipat, crec que aquestos dies que no es poden ubicar en un estat meteorològic van amb el meu estat personal.

Hui contenta, demà pessimista...Quan alce la persiana i veig que fa calor bufe amb ressigació, acceptant ja un estiu avançat. Quan pel contari està plovent, bufe perquè pareix que l'hivern no se n'acaba d'anar.

Potser és el temps el que provoca aquest estat personal de no saber com s'està millor, si amb el fred o amb la calor. O tal volta es l'estat personal el que fa que hui l'ambient siga més fred, o pel contari, calorós.

Supose que és la famosa qüestió de què fou abans, l'ou o la gallina, però en aquest cas:

Què fou abans: l'estat personal o l'estat ambiental?


Cien años de soledad...

15 d'Abril de 2008

"Macondo era ya un pavoroso remolino de polvo y escombros centrifugado por la cólera del huracán bíblico, cuando Aureliano saltó once páginas para no perder el tiempo en hechos demasiado conocidos, y empezó a descifrar el instante que estaba viviendo, descifrándolo a medida que lo vivía, profetizándose a sí mismo en el acto de descifrar la última página de los pergaminos, como si se estuviera viendo en un espejo hablado. Entonces dio otro salto para anticiparse a las predicciones y averiguar la fecha y las circunstancias de su muerte. Sin embargo, antes de llegar al verso final ya había comprendido que no saldría jamás de ese cuarto, pues estaba previsto que la ciudad de los espejos (o los espejismos) sería arrasada por el viento y desterrada de la memoria de los hombres en el instante en que Aureliano Babilonia acabara de descifrar los pergaminos, y que todo lo escrito en ellos era irrepetible desde siempre y para siempre porque las estirpes condenadas a cien años de soledad no tenían una segunda oportunidad sobre la tierra"


El llenguatge...

12 d'Abril de 2008

El llenguatge és allò que ens fa humans.

És fascinant com l'ésser humà es capaç de començar a parlar només amb un any de vida, la qual cosa demostra que som fundamentalment éssers socials, i que un aillament total d'aquesta societat provocaria danys terribles i probablement irreversibles en el desenvolupament del llenguatge.

Existeix una gran quantitat de trastorns del llenguatge que demostren la necessitat de les persones per comunicar-se, de manera que en el cas d'una incapacitació d'aquesta comunicació, canvia la conducta de la persona. Necessita intercanviar experiències amb el medi, necessita descriure allò que està veient, necessita expressar el seu enuig, o potser la seua tristesa.

Molts xiquets amb trastorns de llenguatge (i sense intentar generalitzar), són xiquets amb trastorns de conducta. I per què? Potser no entenen allò que se'ls està dient. O tal volta no saben contestar, perquè el seu llenguatge és defectuós en qualsevol aspecte.

En el moment en que es treballa amb aquests xiquets, i se'ls proporciona o se'ls ensenya alguna forma d'expressió, aquests problemes conductuals disminueixen. I això demostra que el llenguatge es fonamental per al desevolupament de la persona, en tots els aspectes de la vida.

Podriem aplicar aquestes qüestions purament teòriques a les persones adultes?

Existeix una gran quantitat de persones d'una edat ja considerable en les que trobes de vegades que la seua conducta té un tò un tant amenaçador, d' altres un poc sobèrvi. També podem trobar persones que es comporten com si estigueren amagant alguna cosa, i altres com si tingueren enveja a tot el món.

Està clar que el món adult és molt més difícil que el món infantil, i deixant a banda qüestions econòmiques, amoroses, laborals o altres que ens fan perdre els nèrvis més d'una vegada:

No serà que aquestes persones necessiten expressar el que senten? No serà que estan cridant a plena veu que necessiten comunicar-se amb algú?

Jo crec que els que podem fer ús del llenguatge deuriem aprofitar-lo. Pensem en un moment que passaria si demà no puguerem parlar o escoltar el que ens diuen.

No diriem hui tot allò que sentim abans de perdre la facultat de parlar?

Jo crec que si.


De pequeña quiero ser como él...

12 d'Abril de 2008

Siento ser un poco monotema, pero es que es genial...Yo de pequeña quiero ser como él!

Dando vueltas...

11 d'Abril de 2008

Els quefers personals la portaven de cap. Feia dies que desitjava haver nascut en altra cultura, on el karma i la pau interior foren més importants que un "títol" de merda. Tenia la sensació d'estar competint en una carrera, i que l'arribada era invisible. Necessitava canvis, i els necessitava ja. Potser aniria a la perruqueria, o tal volta el que el seu cos reclamava era un ron ben carregat, amb cola i un trosset de llimó flotant al seu interior.

Estava farta. Bé, en realitat estava FARTA, en majúscules: d'esperar, d'estudiar, de desitjar coses que no tenia, de recordar el passat com un temps millor que el present (si! increible!), de somiar amb les vies del tren sense saber si això significava que les trobava a faltar o que més be li feien fàstic.

Per sort, i com sempre li passava, la música era l'única que es podia convertir en la seua aliada en eixos moments.


Si fora...

10 d'Abril de 2008

Si fora una paraula seria: Variopinto! o Intríngulis!
Si fora una beguda seria: aigua llimó
Si fora un animal seria: una marieta
Si fora un pardal seria: mm..un flamenc potser..
Si fora alguna cosa de la casa seria: el llit
Si fora una part de cos seria: la pupil.la
Si fora una obra d'art seria: scarlett johanson!
Si fora una flor seria: un lliri
Si fora un dibuix animat seria: Mike Wasowsky de Mostruos S.A
Si fora una pel.lícula seria: Amelie
Si fora una fruta seria: una fresa
Si fora un record seria: l'àvia
Si fora un insecte seria: una marieta!
Si fora un color seria: el taronja
Si fora un sentiment seria: de pau o tranquilitat
Si fora un sentit seria: l'oída
Si fora un partit polític seria: partit independentista de "soles" asociades. PISA
Si fora una data seria: 23 de juliol
Si fora un joc infantil seria: el sambori i la goma! No puc triar!
Si fora un planeta seria: saturn
Si fora alguna cosa del bany seria: l'espill
Si fora un instrument musical seria: la flauta travessera
Si fora una figura geomètrica seria: un triangle escalè
Si fora un idioma seria: de signes
Si fora un dels 7 pecats capitals seria: la gula? o la lujuria? mmm..potser una combinació dels dos
Si fora un dia de la semana seria: diumenge
Si fora una peça de roba seria: un barnús
Si fora un país seria: Catalunya
Si fora un menjar seria: pasta, cuinada de totes les maneres (menys amb salmó)
Si fora una frase seria: "la duda es el principio de la sabiduría"
Si fora un postre seria: un gelat
Si fora un llibre seria: "el principito"

Principis o no principis....

8 d'Abril de 2008

Com una de les protagoniestes de 7 vidas, que en un capítol es debat entre renunciar als seus principis comunistes o convertirse en una patrona explotadora, hui jo em pregunte: renunciar als principis en pro de una comoditat? O respectar els principis a pesar de que això suposa més treball i més esforç?

La qüestió es que ara es presenta l'oportunitat de continuar els meus estudis per dues vies possibles. Tampoc es que siga una situació de vida o mort, però si s'han d'estudiar les dues opcions.

1- Per una banda està la via de tota la vida: matricular-se en la universitat d'Alacant, per continuar fent el segon cicle de psicopedagogía. Esta opció suposa que, depén dels resultats de les oposicions podré matricular-me o no. I depén d'on estiga de mestra el curs vinent, podré portar els estudis, o no...O tal volta ixca la necessitat de fer trasllat d'expedient a València.

2- Per altra, la Univesitat Oberta de Catalunya, que permet una formació virtual a distància, la qual em dona l'opció de fer aquest segon cicle estiga on estiga l'any que ve. I sense necessitat de moure l'expedient o de deixar el curs penjant en cas de que estiga llarg de la universitat.

A simple vista, pareix que la sol.lució està clara no? La comoditat de la segona opció, tomba en un principi els problemes de la primera. Però, ara bé, sense intentar qüestionar els mètodes d'ensenyança de la Universitat a distància, em pregunte: si la meua formació ha sigut fins ara, una formació que fa referència als procesos d'enseyança-aprenentatge a l'escola, quina classe de mestra o psicopedagoga seré si rep els coneixements a distància?

No intente qüestionar aquesta Universitat, ni la gent que allí estudia, perquè en realitat aquesta opció permet distribuir el temps d'estudi segons els afers personals, però si em pregunte si és la millor opció en el cas d'aquesta carrera. No en qualsevol altra.

Així que, potser ara els meus principis estan entre l'espasa i la paret, perquè jo que sempre havia estat un poc en contra d'aquesta formació a distància, sobretot en aquelles carreres en les que després has d'exercir com a docent.

De manera que, la qüestió es: principis...o no principis....


Sueños...

5 de abril de 2008

"Hace días que no puede dormir bien. Él pensaba que serían los nervios: la entrevista de trabajo, las clases, las pruebas de examen que ya estaban a la vuelta de la esquina...Pero desde hace dos noches que sus sueños son extraños.

Como siempre, toma su vaso de leche caliente antes de dormir, se lava los dientes y se quita los calcetines antes de meterse en la cama. Está cansado, bosteza sin parar mientras la luz está encendida, pero al apagarla empieza la diversión para su subconsciente.

El tren, las vías, un estornudo, alguien que cruza la calle sin mirar, el mar que rompe las olas a merced del viento de levante. Un verano olvidado, un pupitre de la infancia. Amistades perdidas, amores reñidos. Enciende la luz, la camiseta empapada. Intenta buscar en el techo la respuesta a todas aquellas imágenes amontonadas. ¿Quizás tiene algo olvidado en la conciencia que no le deja dormir? Lo deja correr...Y finalmente su cuerpo se deja vencer por el sueño cuando en el reloj marcan las 3,43.

La noche siguiente echa una valeriana en la leche, quizá previniendo un mal sueño nuevamente.

Por segunda vez, su cabeza dibuja las vías del tren, y el mar cuando llega a morir a una pequeña isla del mediterráneo. Ahora ve la universidad, una cafetería y mucho humo que le hace estornudar. La luz se convierte en su aliada, y vuelve a buscar en sus paredes pintadas de color naranja una solución a aquellos sueños que no le dejan dormir. Pero no encuentra respuesta, porque las paredes no hablan.

Suena el despertador, las 6,55 de la mañana. No recuerda qué día es, pero supone que se ha de levantar, porque si no, el reloj no hubiera sonado. Ah si, ahora le viene a la mente, tiene que coger un tren a las 8 de la mañana.

Al poner los pies en el suelo siente el frío, y estornuda. Otra vez la camiseta empapada, acerca su nariz...y huele a sal, como el mar"


1 d'Abril...

1 d'abril de 2008


Hui es 1 d'Abril. Comença un mes que ha servit d'inspiració a poetes i demés artistes.

Hui fa uns huit anys, també pegava el sol en la vorera d'en front de casa. Cap a mig dia només hi ha dos o tres cotxes aparcats, perquè tota la gent que viu als pisos del voltant està a la feina.

Durant dues hores només algun xicotet insecte està al carrer. I també l'àvia, a la que li agrada el solet de les dues del mig dia, i passetja amunt i avall. Només són 50 metres, però ella els recorre a poc a poc, amb el seu gaiato.

Quan veu passar algú i li pega el sol de cara ella es posa la mà al front, per poder adivinar qui osa trencar la seua passivitat de passejanta de la vorera a aquelles hores.

Hui és 1 d'Abril. Comença un mes que ha servit d'inspiració a poetes i demés artistes.

Hui, camí de casa he notat el solet en la cara, una xicoteta brisa, un gat solitari que em mirava des de davall d'un cotxe...Llavors he mirat el rellotge: les tres de la vesprada. I al mirar-me els peus he descobert davall de mi una vorera coneguda.

Ningú al davant, ningú al darrere ni als costats. Un carrer solitari per aprofitar-lo passejant amunt i avall...

Hui, 1 d'Abril, com fa huit anys, i encara que sense gaiato, he recorregut 50 metres amunt i avall, durant uns instants. M'he posat la mà al front, i sense que ningú osara trencar-me aquella tranquilitat, he mirat al davant, només per fer un homenatge a un gest tan personal i particular.

Hui és 1 d'Abril.