Arrop i tallaetes...

29 de febrer de 2008

Hui era un dia com qualsevol altre. Feia bon temps, sol i núvols per a ser exactes. Com sempre, he obert el balcó per a que l'habitació es ventilara, i corria una brisa fresqueta que ha fet que em despertara de seguida.

Els gats de la veïna estaven damunt el cotxe que hi havia aparcat davall del meu balcó, com sempre, i també es podien escoltar cantar els pardalets que hi ha al seu pati.

Des de la finestra de l'habitació de pas, en la que útimament estudie millor, podia veure el meu pati, on a mesura que avançava el matí pegava més el sol. En la cotxera, encara que la vista no alcançava a veure-la perquè el sostre ens ho impedia, sabia que el matiex sol que dona llum al pati cap al mig dia, aniria enllumenant la cotxera, alcançant el seu punt màxim de claror cap a les 3 de la vesprada.

En aquella cotxera de camp, on reposen aparcats els dos cotxes, la sofataora, la collita de l'oli i la llenya que fa que no passem fred duran l'hivern, solia reposar l'àvia, sentada en un tronc de madera, al solet...

De sobte, mentre recordava aquelles vesprades de sol en la cotxera, he escoltat al carrer aquella frase tan mítica de: "Arrooooop i tallaeeeeeeees!!!". Els que viviu a la ciutat potser no sabeu que es això de l'arrop i tallaetes. Ací al poble, cada cert temps, pasa un home que va en una furgoneta amb un megàfon venent arrop (que per cert, no m'agrada gens), i va cridant aquesta frase, per a que la gent que vulga comprar-ne ixca al carrer.

Recorde també que l'home de l'arrop sempre passava prompte (o potser es que no matinàvem tant), i sempre ens despertava amb aquella cançó: arroooop i tallaeeeeteeees!! I nosaltres, des de casa, li contestavem: i meeerda per les voreeeeteeeees!!

De xicoteta, l'àvia ixia al carrera a comprar arrop, i a afilar els ganivets. Hui, m'he assomat al balcó i apenes dues dones que passaven per allí de casualitat han comprat arrop a aquest senyor. I no recorde el temps que fa que l'afilador ja no passa per aquests carrers.

Potser els qui no coneixeu aquestes dues tradicions no sentiu tristesa al llegir açò. A mi me'n fa, perquè em recorda a la meua infància: el rogle de gent que es feia davant la moto de l'afilador, o davant la furgoneta del l'home de l' arrop i tallaetes, i sobretot em recorda a les vesprades de sol en la cotxera en les que nosaltres berenavem pa en oli i cola-cao i l'àvia disfrutava del seu arrop acabaet de comprar...


Niebla..

27 de febrero de 2008

Esta mañana, la niebla no me dejaba ver más allá de mis pies. Por eso no te he visto llegar, ni he visto como te marchabas.

Mis ojos sólo alcanzaban a ver los adoquines del suelo, y quizás has aprovechado para acercarte, sigilosamente, y casi sin respirar.

Por suerte, la niebla sólo ha durado unas pocas horas, y con ella te has ido, quizás en busca de otra víctima desprotegida.

Hoy soy una superviviente, no todos los días se sobrevive a la tristeza...

Coses que no canvien...

20 de febrer de 2008

Anit, a la sortida del café teatre, vaig alçar la vista i vaig observar una cosa que feia temps que no observava i que pensava que havia oblidat: el cel de València és rosa.

Durant el dia és difícil adonar-se'n, perquè el sol enmascara aquest fet. Però per la nit, la pol.lució, conseqüència de tanta contaminació expulsada pel tràfic, li dona al cel aquest color tan característic.

Com sempre, vaig tornar enrrere, i em vaig veure en un balcó, amb el pijama i el batín posat, mentre el meu company de pis penjava la roba mullada al estenedor, mirant el curiós cel rosa de València.

Al baixar la vista ja no em trobava al meu balcó, sino a la porta del Café Matisse, amb bona companyia, un any després.

Potser les coses canvien, els anys passen, però el cel de València encara seguix sent rosa. Això no ha canviat.

Tornar a la infància...

18 de febrer de 2008


La vida de hui en dia porta un ritme que fa que siga difícil trobar moments d'eixos que fan que s'erice la pell.

Quan erem xicotets eixos moments omplien tots els nostres dies, i no sabiem com eren d'importants. I ara els trobem a faltar.

Perdre tota una vesprada al parc, fins que ta mare et cridava per la finestra quan ja s'havia fet de nit i el sopar era a taula, tenir una "cabanya" a un descampat, on anar amb els amics i amigues a passar el dissabte, i agafar-se de les mans i fer voltes fins acabar marejada...Eren coses que feiem quasi de forma natural, sense pensar-ho.

Ara no fa falta parar-se massa a pensar, per descobrir que els nostres intants estan plens d'horaris, rutines i cada dia més obligacions, que no ens fan infeliços, però tampoc feliços. Podriem dir que es tracta d'un estat passiu, de resignació...I pensem en eixos instants de la infància com si foren llunyans, com si no tinguessen res a veure amb nosaltres.

Però tothom ha tingut infància (al menys en aquesta part de la Terra, perquè lamentablement en altres llocs hi ha xiquets que no saben que és això de jugar i anar a l'escola), i molts recordareu aquelles partides de caniques on el que arribava al "canute" era un màquina, també els capítols de son goku en català (ara els fan en castellà, i no els entenc), arare, el joc ben barat de la goma (canadá, ca-nadá)...Jugar a vaques era també una opció (ací a Castalla es que això de la vaca es viu molt!), joc en el qual, el millor que et podia tocar era ser vaca, perquè si no acabaves amb el cul vermell!

També recorde estius de berenar pà amb tomaca ben refregadeta, que em preparava l'àvia, i bresquilles en aquell banc estratègic de La Glorieta en el que sempre pegava el sol. I les migdiades en aquell catre que tenia el matalàs de borra, amb els llençols de cotó, ben fresquets per combatre el calor. El bono de la piscina era imprescindible, i quan arribava setembre, la primera setmana de l'escola les mestres s'assombraven del teu "moreno".

Moure els sofàs estratègicament ens podia tenir entretinguts tot un diumenge mentre exerciem de comandants d'una nau espacial o de dependents d'una botiga d'alimentació. I gitats al llit amb les cames en alt, recolzades en la paret, podiem estar hores i hores...

Fer el pino, posar-se calcamonies als braços, menjar sense llavar-nos les mans, les llepolies dels diumenges, la paga de vint duros, les vesprades al poli veient com els xics jugaven a futbet, jugar a "balón prisionero", al sambori, els estius en blanc, pà en oli i cola-cao, els peta zetas...

Moments que no tornaran, però que cal recordar per no perdre el nord. No importa si no sabem perquè estem ací, no importa si la nostra vida no té sentit, no importen les rutines els quefers del dia a dia...

No importa, perquè alguna vegada vam ser xiquets, i podem seguir sent-ho.

Només cal gitar-se al llit amb els peus en amunt, per recordar totes aquestes coses, i durant un xicotet instant, sentir que tornes a tenir set anys.


El temps...

17 de febrer de 2008



El temps és un mal invent, que ens fa tenir present que la vida se'ns escapa, mentre fem coses que no fan més agradables els nostres instants.



Vivint la música...

11 de febrer de 2008

Jo no imagine un món sense música. El ritme, les notes, els silencis (igualment importants), ara fort, després piano...L'instrument que brilla per les llums dels focus, aquella marxa mora que et posa la pell de gallina, els instants de nervis abans del concert, la satisfacció quan ixes de l'escenari...

Posar els llavis a l'embocadura de la flauta és el principi d'unes notes, que més o menys afinades, ixen del teu cos. Del teu alé, de dins de tu.

Igualment, aquell que es dedica a cantar, fa de la seua veu una forma de comunicació, perquè la música és una forma de comunicar: tristesa, alegría, indignació...Tot és pot expresar a través d'ella, ja siga amb la veu o només amb el sò d'un instrument.

Però, igual que sóc músic, disfrute de la música com a espectadora, ja siga des de davall d'un escenari com des de casa, sentada davant l'ordinador. Jo no puc escoltar música mentre estudie, perquè em pot més la música que l'estudi, i segurament acabe pegant bots per l'habitació, o plorant, o com ara...escrivint un post sobre aquestes coses que em passen.

La música mou a la gent, transmiteix energia, i sobretot fa que pugues viatjar en el temps a qualsevol lloc, del passat, del futur, o d'un temps que no existeix ni existirá.

Quan estàs tu damunt d'un escenari dona igual el que t'ha passat instants abans, perquè sols pots vore la cara del director, que fa que aquella passió per les notes que està sentint passe per cada membre de la banda. I aleshores només pots estar pendent de les notes, del conjunt, del sò...Corxeres i semicorxeres van volant pel teu cap...I quina sensació...

En canvi, quan estàs davall, la emoció és igual o més gran. Dona igual que siga un concert de música clàsica o de rock, perquè al primer, t'emocionaràs escoltant Carmen, mentre aniràs pensant les notes que porta la flauta en cada passatje. En el segon, no coneixes a qui tens al teu costat, però cridem tots alhora, alcem les mans, cantem, vivim, botem...

Ara, sentada ací a la taula de la meua habitació he trobat aquesta cançó, que dos grans de la música van tocar aquest estiu. No és només la lletra de la cançó, que és una de les millors de Serrat (encara que Antonio Machado va tenir algo que vore..), sinó també el piano, els versos, i sobretot el públic.

Aquesta cançó, demostra que la música mou a la gent, perquè fa que tots a una, per una vegada en la vida, estiguen d'acord en una cosa: en cantar alhora. Jo vos recomane que poseu els altaveus al màxim, i segurament vos arribe la energia de la gent, i potser vos imagineu allí mateix, davall l'escenari.

I qui sap, potser, quasi sense voler, vos descobriu cantant...com m'ha passat a mi.


Moon River..

10 de febrero de 2008


Audrey Hepburn cantaba en Desayuno con Diamantes aquella famosa canción...moon river...Mientras soñaba y disfrutaba de una bella y alocada libertad. La independencia de esta bella niña y a la vez mujer resultaba entrañable, y en algún punto quizás sentimos un poco de pena por ella...Mucha fiesta, tanto hombre, grandes cantidades de dinero...y quizás muy poco amor.

Hoy, escuchando esta bella canción (cantada por Frank Sinatra, todo sea dicho), no he podido dejar de imaginarme en la quinta avenida delante de aquel gran escaparate. A la derecha, gente que va y viene, en la calzada un señor con traje coje un taxi amarillo.

Durante unos instantes, la soledad ha venido a mi, y el humo de ese cigarrillo que también fumaba Audrey Hepburn, me ha sabido a poco. Mirando aquellos collares de perlas, he recordado que alguno de mis hombres me esperaba, porque esta noche, la jet set de Nueva York hablará de economía en un pequeño apartamento de soltera.

Seguramente no conoceré a ninguno de ellos, aunque muchos insitan en servirme una copa. Quizás bebamos demasiado, y con total seguridad perderemos la cabeza. Una noche más, la libertad, la locura y el desenfreno enmascaran ese sentimiendo de soledad, aunque a la mañana siguiente nos despertemos con un piso vacío y por limpiar...

Puede que entonces escondamos el rostro bajo un gran sombrero negro, volvamos a aquella gran avenida, y entremos en un lugar llamado Tiffany's...donde nos servirán el desayuno...pero con diamantes.


Les amistats

4 de febrer de 2008



Segur que tots vam pensar al veure la pel.lícula de "mi chica", que els dos protagonistes haurien sigut amics per sempre, de no haver sigut per la desgraciada mort d'un dells (espere no haver fastidiat el final a ningú, tothom ha vist eixa peli, no?).

Però, què hagués passat si ningun dels dos arriba a morir? Haurien sigut amics per sempre? I amb això vull dir: quedarien per prendre café? Organitzarien la festa sorpresa d'aniversari l'un de l'altre? Algun dels dos seria el padri/madrina dels fills de l'altre?

En fí, ja podreu imaginar que aquest post va de l'amistat. I què és l'amistat? Existeixen els amics eixos de tota la vida? Hui tenia una conversa interessat en algú un poc escaldat (permitix-me la expressió) de les amistats, i no he pogut evitar una xicoteta reflexió sobre aquest tipus de relacions.

Els primers contactes quant a les amistats sempre es fan a l'escola. En aquell temps penses que els teus amics de l'escola són els que estaran amb tu a l'institut, a la universitat i en tots els moments importants de la vida. Però l'únic que es comparteix a l'escola són els gomets de colors, i res més.

L'institut és un espai on un adolescent troba les experiències que més li marcaran la vida, per a bò i per a roïn. Pels seus corredors es poden trobar tota una barreja d'hormones que fan que hui sigues el centre d'atenció i demà l'objectiu a destruir. I les amistats allí potser són les que diuen si has d'eixir triomfant o més bé escaldat.

Una vegada es passen aquestes dues etapes, no es pot evitar tenir la sensació d'haver sobreviscut, no se sap molt bé a que...Però sas que has sobreviscut.

Poc a poc anem caminant, sols o amb companyia, i és inevitable guanyar i perdre amistats durant el camí: aquell que se'n va anar i al qual li vas prometre escriu-li una carta cada dia, aquella que teu va prometre a tu, el grupet de l'estiu, la gent que et va fer mal, i també a la que tu vas ferir.

Jo no crec en les amistats de tota la vida, més bé crec en les situacions que fan que dues o més persones es troben, potser per compartir uns anys de llàgrimes, risses, festes i un munt d'etcèteres. Tal volta siguen molts anys de relació, tal volta només uns dies. Potser la seua amistat em marque d'una manera especial, potser no. Però en definitiva, la soledat i l'individualisme són dos conceptes que no es poden evitar, i encara que siga trist acceptar-ho: ningú, per molta amistat que hi haja, donaria la vida per ningú.

De manera que, disfrutem ara uns dels altres, perquè tal volta demà no estiguem junts, o tal volta si...