Dies de vent...

16 de gener de 2008


Els dies de vent serveixen per deixar anar tot allò que ens sobra. Per això sovint, o al menys una vegada per setmana, un dia bufa el vent.

Onil té una avinguda llarga on, al bufar el vent de ponent, i anant en direcció a l'ajuntament, aquest vent et pega de cara. Quan és de nit, i no va ningú pel carrer, el vent bufa més fort, i aquell que té la sort d'anar sol en aquest precís instant per eixa avinguda, té l'oportunitat de deixar anar més coses.

Una nit quasevol, el tendal de l'òptica d'aquesta avinguda es mou més que mai. Els gats no s'atreveixen a sortir de davall dels cotxes, perquè saben que la mare natura no els va concedir el miracle de volar. I la resta de les bossetes de "gusanitos" que fa una estona han devorat uns xiquets, juguen al mig del carrer a fer voltes com si foren boges.

Dóna la casualitat que, aquesta nit, per l'alineació dels astres, dues persones s'han de reunir en algún punt intermig d'aquest llarg carrer. A la primera, el vent li pegarà d'esquena, i farà que els pantalons se li apeguen a les cames, i no sabia que detestara tant aquest fet fins que s'ha vist en la situació. A la segona persona, el vent li pegarà de cara, deixant-li el nas gelat i vermell com una pebrera.

En la cantonada on algú va construir un monument a les nines d'Onil, i després de suportar el vent en la cara durant una bona estona, espere que es faça l'hora, sense saber-ho. Les meues sabatilles de puntera blanca m'acompanyen, sempre estan en mi en els moments importants.

Mentre el vent ens tira els cabells a la cara, podem vislumbrar una sombra al final del carrer, s'acosta lentament, i ja no podem evitar un somriure al posar-li cara a eixa sombra. Però quan més prop està, més desconcertant és la situació. Aquells pantalons no són coneguts, aquella forma de caminar ens resulta familiar, però no sabem ubicar-la en una persona determinada. I només un metre és suficient per fer que el vent continue bufant, però en silenci. Una mirada, un gest, una respiració... sobren en aquell instant.

Les distàncies més curtes són les que més mal fan quan hi ha tant i tan poc què dir. Un segon és etern, mentre algú passa davant teu i el silenci és el protagonista. Per un instant, hem de girar el cap i no mirar l'esquena d'aquella persona "desconeguda", i això ens serveix per descobrir que la nit i el vent continuen fent de l'avinguda un carrer solitari.

Llavors ens mirem novament els peus, i ahí estan, les sabatilles de la puntera blanca: és un moment important, i per això, al girar novament el cap descobrim que aquella silueta s'ha perdut, o potser se l'ha emportat el vent.

És el que passa els dies de vent: podem deixar anar-ho tot.


1 comentario:

Rubén dijo...

ves el mundo de un modo especial sole... conserva esa vista