Fotos...

29 de gener de 2008





Sóc una col.leccionista de fotos empedernida. No ho puc evitar, a mi això de tenir les fotos a l'ordinador no em pareix mal, però que bonic que és veure-les en un àlbum! Totes ben organitzades, i fins i tot en algun comentari al peu de la foto...

Hui he anat a arreplegat les últimes que he revelat, les he anat disposant al seu nou àlbum, i no he pogut evitar pegar una ullada a les fotos d'anys anteriors (perquè açò de la càmera digital fa que es plene al menys un àlbum per any).

El primer que crida l'atenció són la quantitat de pentinats que pot arribar a dur una mateixa persona, així com els estils de vestir: despús ahir pija, ahir hippy, i hui una combinació de totes dues.

Bé, però sobretot impresiona veure com passen els anys i la gent que comparteix foto amb tu ha anat canviant. Amistats que venen i que van...I d'altres que segueixen ahí, encara que d'una forma diferent.

Enrrere queden aquelles xarraetes de tot el matí en la jespa de la politècnica, el viatge a València, a Granada, i uns quants soparets que servien per perdre la vergonya...Però ahí estan unes quantes fotos per recordar-ho.

I més presents estan les últimes tres nit velles, i els últims tres estius, on trobem cares noves en cada any que ha anat passant, una mescla de festetes en el xirin, i tres mesos inoblidables a Tabarca. Sense oblidar els dies de platja tirats a la bartola, i el viatge a Morella, on el "repeat" de reproductor de cd no va fer possibe avorrir aquell "Bohemian Rapsody" de Queen (què gran cançó!).

No sé si alguna vegada vos heu preguntat en quantes habitacions la vostra cara farà un somriure en alguna foto, al costat de més moments importants. En la meua esteu tots! Perquè al meu suro i als meus àlbums de fotos cabeu tots i totes!

"Llévame a los bares más oscuros..."

27 de enero de 2007

"Llévame a los bares más ocuros"...te dije, como decía la canción. Y en un abrir y cerrar de ojos me llevaste delante de una barra, donde la oscuridad y el aroma de aquel cigarrillo eran los protagonistas.

El humo, un par de cervezas, que se fueron multiplicando según iban pasando las canciones, y una melodía que marcaba el principio y el final de la noche..."Vamos a bebernos tu y yo el mundo..."

Pocas cosas hacen falta cuando el tiempo se detiene,mientras la música no te deja escuchar lo que la persona que tienes delante te dice. Los botellines de cerveza hacen el típico ruido de un brindis para ahogar las frustaciones y las decepciones..."Vamos a fumarnos la ciudad..." Y el camarero nos retira dos más...para servirnos de nuevo.

La soledad de la barra se va compartiendo con gente que también busca el consuelo en un vaso de ginebra, pero nosotros bebemos de dos en dos, porque el alcohol compartido sabe mejor, y lo sabemos.

Cuando el cuerpo no responde, el úlimo trago nos sirve para un último brindis "..que yo duerma contigo..que tu no duermas sola...". La calle es ahora cómplice de nuestro zig zag, y las farolas enemigas de aquello que queremos esconder.

Es entonces cuando la soledad se desvanece, y la decepción se convierte en algo confuso, y es que sabemos que los cuentos siempre acaban mal, pero esta noche nos da igual, porque tal vez mañana no amanezca, o puede que lo haga, pero al menos nos habremos tenido por una noche el uno al otro.

"...mañana no va a llegar..."


Tren a ninguna part...

24 de gener de 2008


El balcó de la meua habitació dona a un carrer estret, per on els camions o furgonetes grans es veuen apurats quan han de passar, i com que és baixet, de vegades sembla que pugues fer un bot i viatjar damunt del sostre d'algun d'eixos camions.

Aquest matí els cristals estaven empanyats, he obert la finestra, he alçat la persiana i he descobert que un tren de vapor estava aparcat a la vora del meu balcó. I és curiós, perquè crec que no havia vist mai les vies del tren en eixe carrer...però he baixat el cap per comprovar-ho, i sí, allí estaven ben disposades, totes les vies.

Aleshores el maquinista, mentre tirava d'un cordell fent sonar el xiulit d'aquella màquina gegant, ha cridat:

- Atenció! Últim avís per als passatgers amb destinació "ninguna part"!

I com que, últimament, això d'anar a "ninguna part" ho tinc prou present a la meua vida, no m'ho he penssat, i d'un bot m'he col.locat dins el tren.

Jo pensava que en aquell tren viatjaria gent extranya, supose que perquè això de no saber on va un, no és que siga massa normal. Però la veritat és que junt a mi, viatjava gent de tota classe, i recorde sobretot aquella dona embarassada, un vell que no parava de parlar de la mort, i una xica que no sabia en quin dia es trobava.

El trajecte no ha sigut ni llarg ni curt, perquè ha durat el temps que cadascú volia que durara, mentre el tren anava amunt i avall, deixant els núvols a la dreta i les gavines a l'esquerra (un poc extranyades, al veure una maquinarra tirant fum envaïnt el seu trosset de cel), i escoltant de música de fons aquell Blowin'In the Wind que algú anomenat Bob Dylan va composar en el seu moment.

Aquest tren es ben còmode, perquè no l'has d'anar a agafar a una estació, on tot el món està estressat perquè porta retràs, o perque fa un fred que pela. Aquest tren et deixa al mateix lloc on t'ha anat a buscar. Així que, quan he cregut que ja havia vitjat prou, el maquinista ha canviat el rumb i ha tornat a parar davall el meu balcó.

Una vegada a casa, rodejada del "quefer" de tots els dies, he pensat que no està mal això de fer una volta per "ninguna part" de tant en tant. De tota manera, ja de normal una no sap cap on va...

Així que, val la pena aprofitar el tren que passa per davall la finestra i si ens hem de quedar amb la sensació de no saber on anem, ni d'on venim...que siga perquè és veritat.


Les flors dels ametlers...

21 de gener de 2008


La primera flor de l'ametler marca quasi sempre l'inici de la primavera, o del bon temps.
Aquests últims dies ha estat fent bon oratge, i per això, ixint a caminar per la llauria ja es poden veure les primeres flors dels ametlers.

Aquestes tendres flors no només marquen l'inici de la primavera, sinó que també ens situen en una època de l'any en la qual es donen esdeveniments importants. La qüestió és: que significa que arribe el bon temps? I la resposta pot ser molt variada: significa que falta menys per posar-nos mànega curta, per poder menjar els primers gelats (el dia de Sant Josep és un bon dia per començar), per a les vacances de pasqua, per als examens (ufff...), per a que el dia siga més llarg i la nit més curta. També que ja falta poquet per poder anar a passejar a boqueta nit, per a llevar-nos alguna manta del llit i per a ficar ja el pitxer de l'aigua a la nevera. També significa que ja falta menys per poder estudiar en la claror del dia sense necessitat de la llum artificial del flexo, per a vore com els xiquets i xiquetes ixen amb més freqüència a jugar a La Glorieta, i en definitiva per a que el dia acompanye alhora de fer activitats fora de casa.

Tanmateix, no podem oblidar que estem en gener, i que potser, alguna gelada encara done algun esglai a les flors primerenques dels ametlers. I si no fora així, definitivament, hem canviat el clima de la Terra, i que arribe el bon temps abans d'hora, per a mi, només significa una cosa: que més temps tarda en arribar el fred.


Dies de vent...

16 de gener de 2008


Els dies de vent serveixen per deixar anar tot allò que ens sobra. Per això sovint, o al menys una vegada per setmana, un dia bufa el vent.

Onil té una avinguda llarga on, al bufar el vent de ponent, i anant en direcció a l'ajuntament, aquest vent et pega de cara. Quan és de nit, i no va ningú pel carrer, el vent bufa més fort, i aquell que té la sort d'anar sol en aquest precís instant per eixa avinguda, té l'oportunitat de deixar anar més coses.

Una nit quasevol, el tendal de l'òptica d'aquesta avinguda es mou més que mai. Els gats no s'atreveixen a sortir de davall dels cotxes, perquè saben que la mare natura no els va concedir el miracle de volar. I la resta de les bossetes de "gusanitos" que fa una estona han devorat uns xiquets, juguen al mig del carrer a fer voltes com si foren boges.

Dóna la casualitat que, aquesta nit, per l'alineació dels astres, dues persones s'han de reunir en algún punt intermig d'aquest llarg carrer. A la primera, el vent li pegarà d'esquena, i farà que els pantalons se li apeguen a les cames, i no sabia que detestara tant aquest fet fins que s'ha vist en la situació. A la segona persona, el vent li pegarà de cara, deixant-li el nas gelat i vermell com una pebrera.

En la cantonada on algú va construir un monument a les nines d'Onil, i després de suportar el vent en la cara durant una bona estona, espere que es faça l'hora, sense saber-ho. Les meues sabatilles de puntera blanca m'acompanyen, sempre estan en mi en els moments importants.

Mentre el vent ens tira els cabells a la cara, podem vislumbrar una sombra al final del carrer, s'acosta lentament, i ja no podem evitar un somriure al posar-li cara a eixa sombra. Però quan més prop està, més desconcertant és la situació. Aquells pantalons no són coneguts, aquella forma de caminar ens resulta familiar, però no sabem ubicar-la en una persona determinada. I només un metre és suficient per fer que el vent continue bufant, però en silenci. Una mirada, un gest, una respiració... sobren en aquell instant.

Les distàncies més curtes són les que més mal fan quan hi ha tant i tan poc què dir. Un segon és etern, mentre algú passa davant teu i el silenci és el protagonista. Per un instant, hem de girar el cap i no mirar l'esquena d'aquella persona "desconeguda", i això ens serveix per descobrir que la nit i el vent continuen fent de l'avinguda un carrer solitari.

Llavors ens mirem novament els peus, i ahí estan, les sabatilles de la puntera blanca: és un moment important, i per això, al girar novament el cap descobrim que aquella silueta s'ha perdut, o potser se l'ha emportat el vent.

És el que passa els dies de vent: podem deixar anar-ho tot.


Hores mortes...

13 de gener de 2008


Quatre parets formen una habitació, i dins d'ella, nombroses fotos immortalitzen moments d'una època no més feliç, ni tampoc menys, però en la que feiem l'esforç de somriure en el mateix instant en que algú premia el botó de la càmera. El concert de Mclan, la despedida d'algú que marxava a Itàlia, una borratxera, un dia de sol, la vaca, la nit vella, una nit en Utiel...I algunes fotos d'aquella infància en que la preocupació més gran era decidir a que jugar en La Glorieta.


El rellotje marca una hora més, des de l'ultima vegada que l'hem mirat. Fora, el mateix cotxe aparcat, i dues dones que es creuen: Què tal la teua filla? Ah, molt bé, ja està a casa. Ah, m'alegre que no haja sigut res. Gràcies..


El tic-tac del despertador pareix que sona més fort. És curiós, supose que aprofita el silenci per fer-se de notar. Però sempre hi ha una sortida: llevar-li les piles. I al fer-ho descobrim una bola de pols davall la tauleta de nit: hauré de netejar-me l'habitació, pensem. Les sabatilles reposen davall del llit, i aleshores recordem que voliem canvia-li les cordoneres, perquè no ens agraden creuades. Ara és el moment per fer-ho.


La prestatgeria reposa plena de llibres (i pols), l'escritori ple d'apunts, l'armari ple de roba (la mitat de la quan fa anys que no ix d'allí), i per un moment pensem en què passarà dins l'habitació quan nosaltres no estem allí. Potser els mobles parlen entre ells, i es conten que han fet durant el dia, o tal volta els meus ninots que tinc escampats damunt el llit facen una festa en plan Toy Story...


Altra volta més per aquella habitació ens fa arribar novament a la cadira de l'escritori, on amb resignació tornem a seure, mirem un moment enrrere, per descobrir que no hi ha res més per allí prop on perdre el temps.


I no, no hi ha res més, ara només queda...seguir estudiant...

A qui li puga interesar...

10 de gener de 2008

A qui li puga interessar:

Hui ha arribat el dia en que t'he de dir tot el que sent des de fa molt temps, i em sap mal, perquè sé que no llegiràs açò, i m'agradaria que ho feres, i que sentires el que molta gent sent quan s'entera de coses de una forma realment penosa i impresentable. I esta és una d'eixes formes, perquè jo també sé ser com tu.

Aixi que, vull que sàpies: que no et necessite, que no t'he necessitat mai, i que mai t'he sentit a prop de mi. Que m'avergonix haver format part de tu, de totes les coses que puga tenir teues, i de tots els moments que m'has fet sentir vergonya aliena.

Ara aniràs de víctima, les persones roïnes sempre som la resta. Jo sempre he sigut la que es tancava, la que no es deixava conéixer. I et dic: Alguna vegada ho vas intentar? Alguna vegada em vas trucar per saber de mi? Quants aniversaris m'has felicitat? Quants constipats has estat al costat del meu llit? Què saps de mi? No saps res, així que no et cregues amb cap dret per jutjar-me.

Diuen que el temps ho cura tot. Jo espere que no, perquè m'agradaria recordar-me'n tota la vida de la gent com tu, i evitar creuar-me amb algú que puguera semblar-se el més mínim a la teua persona.

Vull que sàpies també que tots els meus somriures cap a tu eren falsos, que mai m'has fet riure, que mai m'has fet sentir bé. Que tots els bons moments no eren bons moments, sino interminables minuts que no acabaven de passar. Borraria ara mateix totes les estones que he passat al teu costat.

Lamente les llàgrimes que haja pogut derramar per la teua culpa, perquè no te les mereixes. No et mereixes ni tan sols que t'odie, perquè l'odi reclama massa energia, i no vull desperdiciar ni la més mínima pensant en tu.

Que sàpies que a partir de hui, per a mi, has passat a la història, no existeixes, no eres ningú. I que les persones que es puguen veure implicades en la teua inexistència també em donen igual. Són simplement, danys col.laterals.

Ha arribat l'hora de pensar en mi. I no et cregues que no sé que tornaràs, segurament el dia que descobreixis per algun tercer que la vida em somriu. Eixe dia vindràs, per afonar-me.

I una cosa the de dir: ací t'espere.

Un dia en el passat...

8 de gener de 2008

Un autobús i un viatge d'un euro i vint cèntims. Avinguda Peris i Valero, Antig Regne...A la dreta Magisteri, i passem el pont de les gàrgoles. Avinguda de França, a la dreta la ciutat de les arts i les ciències... i entrem en Tomás de Montanyana. Primer creuem l'Avinguda del Port, després Sants Just i Pastor, i Manuel Candela...

I aleshores...un carrer, només un, per a què el cos i l'ànima creguen que hui és 8 de gener de 2007, i no de 2008. Només són 5 segons, els que tarda el bus en deixar enrrere aquell carrer, i dona temps per veure, altra vegada, la tenda de fotos del cantó, el kebap, la fruiteria, aquella plaça on un diavolo anava amunt i avall...

Els dits van soles, i com hui fa un any, i dos, i tres...prémen el "parada solicitada". No és el nostre objectiu parar allí, però no importa. Hui ja no és hui, sinó hui fa un any. Aleshores, una cançó ens demostra que són les casualitats les que mouen el món.."por el boulevard de los sueños rotos..vive una dama de poncho rojo..."

A la dreta els nombres pars, a l'esquerra els impars...37, 39...i 41. La farmàcia, lorno del cantó, la panaderia, el video club...És un dels pocs carrers que et fan oblidar que fora d'ell hi viuen 820.000 habitants. Alcem la vista i podem contar els pisos...el primer, el segon, el tercer, el quart, i un cartell: "es ven".

És curiosa la situació: un simple i insignificant cartell poden arribar a resumir tres anys de vida. "ES VEN". La persona que el compre no sap que també comprarà milers de moments, de rises, plors, de dies de plutja des de la finestra...que algun dia vam viure darrere d'aquelles quatre parets.

És aleshores quan, amb una cara que ningú no sabria definir, baixem la vista, mirem el rellotge (les 10,30) i pensem en quin dia ens trobem.

Mai no hauriem de tornar al passat, d'una manera tan física y exacta. Millor viatjar al passat des de casa, on tot allò que t'envolta et fa tenir els peus a terra.


Indiferència i culpa..

6 de gener de 2008

Indiferència: Absència d'interés respecte a alguna cosa

Aquest sentiment pot aparéixer en qualevol moment, fins i tot quan el que s'ha de sentir és tot el contrari.
Aleshores, quan esta indiferència pel que passa al nostre voltant ens envaïx, i sobre tot, quan ho fa en moments tan inoportuns, mentre la resta de la gent està més o menys afligida, pot aparéixer altre sentiment: la culpa.

Culpa: Acció o omissió contraria a les normes de diligència o de prudència comunies, sense mala fe ni voluntat de causar dany, tot i que sigui conscient i voluntària.

La culpa per sentir-se indiferent a una situació determinada de vegades és inevitable. I és que, sovint, ens trobem en circumstàncies en les que hem de mostrar una certa aparença, uns determinats comportaments socials, els que tot el món esperaria. I el fet de no sentir-los fa que ens sentim culpables.

Ara bé, hi hauria que buscar la paraula per definir la indiferència, entesa com l'absència d'interés, i la inculpa, entesa com la falta de culpa front l'absència d'interés.

Perquè, quan la indiferència és fa present, però la culpa no apareix, deuria haver un sentiment per sentir-nos culpables de no sentir-nos culpables?


"Año nuevo...vida igual..."

2 de gener de 200(7, ups!)8

No sé a vosaltres, però a mi em fa la impresió de que tots els anys comencen igual. Quan arriba el dia 31 de desembre et sembla que a les 00:01 del primer dia de l'any, serem persones diferents, perquè passarà alguna cosa impresionant que ens faça cambiar. Però no. En eixe mateix minut, i sense deixar de feliçitar a tots els que estan al teu voltant el nou any que ha entrat, t'adones que no ha succeït res: no has oblidat les coses dolentes del 2007, ni tampoc que l'any que acaba d'entrar serà un any dur (per qüestions estudiantils...).

De manera que no tens més remei que resignar-te a que aquest any serà igual que l'anterior, perquè ha començat de la mateixa forma.

En qualsevol cas, espere que aquest any que ha acabat haja sigut un any feliç, i com que tots els anys semblen iguals, i per eixa regla de tres...que aquest any transcórrega, al menys, amb la mateixa felicitat que l'anterior.

FELIÇ ANY NOU!