Secrets..

30 de novembre de 2007



El que molts no saben és que cadascú té una part secreta de si mateixa. En fins...tots sabem que ú mateix té una part oscura i secreta, però segur que penses que eres l'únic, i que la resta no té res que amagar.

Hi ha coses que no es conten, ni tan sols als amics, ni a aquell millor amic que ho sap tot de tu. De vegades alguns secrets passen a un estat difús, i és que l'esforç per a que ningú conega aquell fet/dia/acte, etc., és tan gran, que fins i tot tu dubtes de que haja passat.

Els secrets innocents no tenen importancia, van amb tu desde fa tant temps, que un dia deixen de ser secrets, bé perquè acabes contant-ho a aquell amic teu, o bé perquè la teua memòria ha fet un procés de selecció i aquells records ja no mereixien un espai al teu cervell.

Els secrets no tan innocents són els que dormen amb tu, els que et segueixen enlloc, els que et lleven la son, els que fan que la culpa, el plaer o la decepció alcancen cotes insospitables.

El problema dels secrets no tan innocents, són els que comparteixes amb alguna persona. Perquè mentre allò a amagar siga teu soles no hi ha problema: tu no et traicionaràs a tu mateixa. Però si hi ha una segona part implicada, el secret acaba sent una arma de doble fil, de manera que cal establir una amistat en la que a ambdós els convé que no es trenque. Perquè en el moment en que l'amistat es desintegra, tot queda al descobert.


Buidant el correu..

29 de novembre de 2007

Hui, una amiga m'ha inspirat per escriu-re aquest post, i és que ha fet neteja del correu electrònic, i me n'he recordat que jo no fa molt que en vaig fer una també.

És curiós tot el que alberga el correu i que no borrem. Anem acumulant ahí megabites (no se si és aquest el terme, jo de informàtica entenc poc), i arriba un dia en que tenim 15 pàgines de correu, plens de Fordwars i mails reenviats que contenen presentacions en power point sobre l'exaltació de l'amistat.

Borrant i borrant, també he trobat mails de fa 5 anys realment conmovedors. Són eixos mails de la gent que no veus sovint (o que no veies en aquell temps), mails de amigues que se'n van anar a estudiar fora i com que anavem mal de saldo al movil, i escriure cartes portava més feina, ens comunicavem per mail, que era més còmode, més ràpid, i més barat.

També mails de dudes existencials...Aquells que enviaven amics a les 5 del matí preguntante el sentit de la vida..D'on venim i on anem...I t'ho preguntaven a tu!Que estaves tant o més perdut que ells!
Altres, responien a les teues dudes, perquè tu de vegades també tenies crisis existencials de matinada...

A la meua bustia de correu també he trobat aquells mails secs, pero correctes de gent que demanava que li tornares alguns apunts, llibres, o fins i tot...Gent en la que vas compartir molts moments, i l'única forma que tenien de comunicar-te que havies deixat de formar part de les seues vides era un correu electrònic.

En fins...Podriem dir que el correu electrònic ens facilita les coses, perquè a través d'ell no només ens podem comunicar, sino també enviar fotos, música...en qüestions de segons. I no tens la necessitat de mirar a la cara a la persona amb la que parles.

Però sincerament, jo trobe a faltar aquelles amigues de Huelva, de Mahó i de Barcelona, en les que m'escrivia fulls i fulls de cartes, per a les que podies dedicar tota una vesprada escrivint-les (i després passant-les a net).

Crec que no es pot comparar l'alegria de veure un correu a la bústia d'entrada, amb la il.lusió d'una carta que porta el carter, i en la que al sobre posava allò tan típic de : "Corre corre cartero! Que es para la amiga que yo mas quiero!"


Comptador de visites!!

29 de novembre de 2007

Des de hui, aquest blog té un comptador de visites. Haguera sigut més emocionant posar-lo des del principi, pero mira, una que no està massa posada a les noves tecnologies...

De moment ja portem 5 visites! I les que queden! Gràcies!

Salutacions!

Males temporades..Aigües tèrboles..

27 de Novembre de 2007

Hi ha coses que es venen vindre, com les males temporades. És com quan estires una goma, i saps que acabarà trencant-se, només hi ha que insistir.

El problema està en que no saps el temps que dura la goma en eixe procés. Supose que influeixen variants com el temps, la força y la quantitat de gent implicada en les dues parts que estiren.

Al final, dona igual per on es trenque la goma, més amunt, mes avall...Les dues parts perden, perquè en el moment en que es trenca ja no hi ha res a fer: no es podrà unir més.

No sé si és millor que es trenque i respirar per fí tranquilament, o seguir estirant, perquè almenys mentre s'estira segueixen existint dues parts. Després només seran una i una.

Supose que la millor sol.lució és no començar a estirar, però una vegada s'ha començat, ja no es pot parar.

Felicidad enmascarada..

27 de noviembre de 2007

Un día descubrió que toda sonrisa aparentemente feliz tiene su parte tenebrosa. No hay buenas intenciones, y tampoco sonrisas felices. Todo tiene su parte oscura.

No existen las vidas plenas y felices, solo amargadas, y cuyo abatimiento es tan grande que la única satisfacción es ver como el resto de vidas se pudren bajo uno mismo.

Existe un bucle de felicidad enmascarada, de modo que cuando caes en él no puedes salir, y si no puedes salir estás perido.

Santa Cecília 07!

25 de novembre de 2007

Este dissabte hem celebrat Santa Cecília, la patrona dels músics. Quasi totes les bandes fan festa quan arriben aquestes dates: recullen als nous educandos, van a misa, donen un concert, fan sopar/dinar...En definitiva aprofitem al màxim el cap de setmana, i el carreguem de música i festa.

Tot l'any portem esperant Santa Cecília, i que apressa passa després! El divendres, els nervis comencen a aflorar. No només en els xiquets nous que entren, sino en tots el membres de la banda. Qui no té un solo, sap que sa mare ha anat a veure'l tocar, i el que no, es posa nerviós perquè sap que té un passatge en Praise Jerusalem complicat i li preocupa que ixca bé.
Les llums, la gent, els aplaudiments...Fan que el concert de Santa Cecília siga un dels més saborejats, sobretot pels músics.

Al dia següent, els educandos estan en casa, vestint-se, arreglant-se la corbata, pentinant-se per a la foto...Quan de sobte, comencen a escoltar ja la música per la punta del carrer. Aleshores venen les presses, dins de casa tots corrents. La mare que agafa el bolso, el pare que agafa la càmera de fotos, el fill que agafa l'instrument. Mira que si oblida l'instument!

Des del final de la banda, els flautins ens ixim de la formació i muntem a la vorera. Volem veure i viure també la emoció de la familia!Volem vore la foto, les besades i encaixades de mans. Volem vore a l'avia del xiquet plorant, i la germaneta desconcertada de vore tanta gent allí a la porta de sa casa.

La misa ve després. Jo personalment no sóc d'anar a misa, perquè a mi la religió no es que em convença massa. Però la d'este dia em resulta especial. No perquè estiga pendent del sermó, tampoc pequè prenga la comunió, o perquè sàpia quan dir "te damos gracias señor" en el lloc (es que de xicoteta sempre ho deia quan no tocava). Em resulta especial perquè estem tots allí, la corda de flautes sempre seiem davant, i al girar-te veus mitja esglesia vestida de blau, i els instruments brillants...És especial també perquè els 45 minuts que dura estàs desitjant que passen, per anar a casa a canviar-te i preparar-te per al sopar, que es el millor de tot.

Els Marrocs d'Onil s'han convertit ja en tota una tradició del sopar de Santa Cecília. Sopar eixe dia fora d'allí resultaria extrany. I del transcurs del sopar, que puc dir...Res que no se sapia: lambrusco, i...lambrusco. Després venen les bromes: els tradicionals diplomes otorgats a aquells que aquest any fan fet alguna cosa per a mereixe-ho. A mi enguany me n'ha tocat un, per insistir en que la banda ha de venir a arreplegar-me a Castalla. Encara no ho he aconseguit, però seguiré fent campanya...I després dels diplomes la festa continua, fins ben tard.

En fins, açò és un xicotet resum d'aquest cap de setmana, però com he dit, la festa de Santa Cecília és una festa que s'espera tot l'any. I a partir de huí, esperem que arribe ja la del 2008.


Bon rotllo..

21 de Novembre de 2007

Hi ha dies que t'alces en bon rotllo en el cos. Penses: "hui serà un bon dia". I a pesar de no haver aprofitat massa les 10 hores solars (perquè volies fer més coses de les el temps i la gossera t'han deixat fer), van passant les hores i estàs contenta.

Plou, fa fred, has dinat arròs i cingrons (mmm...), has fet migdiada, has estudiat, quan has anat a la panaderia a per una barra de pà la panadera t'ha regalat dues magdalenes per a berenar...

Arriba el final el dia, i tens al cos una sensació de satisfacció que et plena.

Aleshores, ta mare t'envia al Mercadona, per comprar quatre coses que podries comprar en qualsevol altra tenda, i el fil musical JA SÓN NADALENQUES.

I el bon rotllo s'acaba ahí.

La cosa va de bellesa..

16 de Novembre de 2007

Hi ha bellesa que em fascina. I no parle de modèls desfilant per passarel.la cibeles i gaudí, en les costelles marcades, i amb la necessitat de passar dues vegades per fer sombra.

Faig referència a la bellesa natural. Em referixc a gent amb entrades i amb la panxeta que es marca al seure al sofà. Xiques amb una 40-42 de pantaló, i xics sense necessitat de formar xocolatina a la panxa. I per què no? També amb ulleres. O és que ser miope ara és pecat?

L'altre dia un amic em deia: "Mare Sole, estic tirant una panxeta..."I què? No vull dir que ens posem tots a menjar com a porcs, sense controlar el que menjem, però quina necessitat tenim de complir un modèl de bellesa que ens han establert? Per què hem de portar una talla 36, si tota la vida hem utilitzat la 40? I per què si traeu un poquet de panxeta per damunt dels calçotets us heu de sentir culpables? La culpabilitat no ens deixa pensar amb claredat, i ens porta a començar un règim per perdre 4 kilos i acabar fican-te els dits per intentar tirar el dinar.

El problema està en les modes, i en la clase d'influències que rebem desde tot tipus de mitjans de comunicació. Però, tots sabem (encara que no ens vulguem adonar), que molta d'aquesta informació ha passat abans un procés de transformació anomenada photoshop.

Ací teniu un enllaç que pot servir d'exemple.

http://www.youtube.com/watch?v=DZPdVQ0DLRo

En fins, el que vull dir és que la bellesa la podem trobar per tot arreu, en gent que ens trobem al supermercat, al tren, al treball, pel carrer...I també de totes les edats eh? Perquè la bellesa de cadascú és això...bellesa natural, que pot destacar més un dia que altre, perquè ens arreglem per a un soparet, d'acord. Però no ens fem una sessió de photoshop abans d'ixir de casa, no?

Jo, definitivament, seguiré dormint igual si resulta que demà en les tendes de roba de més afluència deixen de fer la meua talla. Perquè pesem el que pesem i independentment de la talla que usem, les cartuxeres que pugam tindre, i la panxeta que ixa per damunt del pantaló...Cadascú seguix sent cadascú, i si no estimem el nostre cos, no ens estimarem com a persones.

Ale, a sopar!

Planificar-se

14 de Novembre de 2007

Planificar-se és una cosa que crec que ens ensenyen desde ben xicotets. Ja en l'escola tot ens ho planificaven: teniem un horari, teniem els babis penjats cadascú al seu penjador, teniem els nostres casillers amb els arxivadors per arxivar els treballs del primer, segon i tercer trimestre. Estaven els deures del cap de setmana, i els quadernets d'estiu de Santillana, que tant odiavem. Teniem una hora determinada per esmortzar i una altra per anar al bany (excepte per al qui tenia una bufeta capritxosa i s'ho feia damunt quan li venia en gana).

Un poquet més majorets, la planificació arribava també per les vesprades. No només era l'horari dels matins de l'institut, sinó també els dies que anaves a màquina (els de a uno ja!), els que anaves al conservatori, també estaven els dies que tenies assaig en la banda, el repàs de física (perquè no hi havia manera), i havies de treure temps per planificar la vida social, que és també imprescindible.

Supose que a mesura que anem creixent, la planificació va adoptant noves formes. És com estimar a una persona, que no és el mateix el primer dia, que el dia del 50 aniversari de casats...

De manera que arriba un dia en que et trobes fent plans en ta mare: que si el treball, que si el pagar el cotxe, que si pagar la hipotèca, l'impost de béns inmobles, els diners que li deus a la de la carnisseria (que no li has pagat, perquè pensaves que portàves més diners a la cartera, però te'ls has deixat en la fruita i la verdura), el sopar d'esquadra, el regal d'aniversari del teu cosí...

I arribes a la terrible conclusió de que la teua planificació ja només gira al voltant dels diners. Acabes maleïnt aquell que va inventar aquest sistema de pagament, en lo bé que estavem en el sistema dels "trueques"! Ja sabeu, canviar una gallina per 4 kilos de farina i 2 de dentilles...(potser el canvi no és massa encertat, però jo he nascut al capitalisme, no sé moure'm dins d'estos termes).

En definitiva, nos vos calfeu més el cap. Cada mes que passe ens costarà més arribar al final. "El euro? Les hipotèques que hauran pujat? La verdura o la fruita, que s'han encarit?" (ens preguntarem tots). Però no. Potser es que seguim vivint en un sistema d'estaments enmascarat. De manera que els "pobres" són els que paquen la bona vida dels rics.

I això només porta una dura conclusió: a la fí, els més rics són més rics, i els més pobres, cada vegada ho serem més.

Dices..

12 de Noviembre de 2007

Dices que estás solo, y que en realidad todos lo estamos. Que un día no se sabe quien, decide que hemos de nacer, y lo hacemos solos, porque aunque en el vientre de nuestra madre haya capacidad para más de uno, a la hora de salir, se ha de hacer de uno en uno.

Utilizas el mismo ejemplo para hablar de la muerte. Dices que morimos solos, porque en un ataúd sólo hay capacidad para una persona, aunque una vez el cuerpo se ha convertido en cenizas, puedes compartir caja de madera con algún familiar cercano. Pero el proceso de envejecer después de muerto hay que pasarlo solo.

En el tiempo que dura nuestra vida, sea más o menos larga, también afirmas que estamos solos. Dices que tienes amigos, familia, pareja, pero que cada uno vive en soledad. Que cada persona tiene que pasar sus miedos, enfrentarse a sus metas y a sus fracasos totalmente sola.

Expresas esa extraña forma de unión humana a la que el resto llamamos amistad o pareja, como una necesidad inicial de creernos que no estamos solos. Pero que tarde o temprano, la madurez nos lleva a comprender que esa unión no era más que la respuesta a esa necesidad, y el miedo a estar solo termina desapareciendo.
Repites constantemente que es entonces cuando dejas de buscar ansioso alguien con quien estar o con quien compartir momentos especiales. Porque aceptas que eres tú y tus momentos, quienes importan en tu vida.

Dices que tienes razón en todo lo que dices, y es cierto.

Pero (siempre hay un pero), quizás la soledad se disfrute más cuando después de aceptar que todos estamos solos, das más importancia a los momentos que pasas con alguien. Porque sabes y entiendes que la soledad va contigo el tiempo que dura tu vida, en cambio los momentos compartidos duran un instante.

Dices que estamos solos, sí. Y yo te digo que estamos solos, y podemos no estarlo, a la vez que lo estamos.


L'optimisme...

8 de Novembre de 2007

L' optimisme és un concepte del que no sóc massa amiga. No sé, tal volta és que no hem tingut temps suficient per conéixer-nos realment bé. Sabeu eixos sentiments dels que parla la gent i que no enteneu perquè no els heu viscut? Crec que és el meu cas en l'optimisme.

Potser, algú que em conega es sorprendrà del que està llegint, però mira, no és el mateix ser optimista quan s'anima a algú per a que es prenga les coses d'una manera positiva, que aconseguir aplicar eixe positivisme en tu mateix. No és el mateix.

Hi ha molts d'eixos consells que es donen als amics i coneguts, però que després, quan u es veu en eixes situacions no és capaç de seguir eixes mateixes instruccions, com per exemple:

Dos amigues que parlen de novios, i una li diu a l'altra "Si tantes dudes tens, deixa'l". I què passa quan les dudes les tens tu? Què fas? Res.

Dos amigues/amics i un li diu a l'altre que se sent gros, i l'altre li contesta: "Et vindria bé fer esport i dieta". I què passa quan tu et sents grossa? Fas esport? Fas dieta? No. Potser t'ho plantejes, però els dies que arribes a fer-ho són contats.

I altre exemple es dona en l'optimisme, i és quan algun amic/amiga està deprimit i tot ho veu negre: la carrera/el treball, els amics, el novio/la novia, etc. I llavors és quan utilitzem aquella frase de: "Ai, has de ser més optimista! No t'has de prendre les coses tan a pit, i creure un poc més en tu"

Estimats amics i amigues, fem un repàs a la nostra vida social, i contestem-nos esta pregunta: Qui no ha donat aquest consell alguna vegada? I sobre tot: Quantes vegades ens l'hem aplicat a nosaltres mateixa?

Espere que les vostres respostes estiguen dins d'una relació matemàtica, de manera que el nombre de consells donats, siga directament proporcional al nombre de vegades aplicats en u mateix.

Ell..

7 de Novembre de 2007

A Ell, de vegades, li agradava tornar enrrere. Per això, quasi cada dia, anava a l'entrada d'aquell edifici que li pareixia tan lleig. Seia en la porta, (en el xicotet escaló del costat de la porta), i durant 10 eterns minuts, observava la gent dins d'aquella rutina que un dia també fou la seua.

Hi havia gent que entrava, gent que sortia, uns parlaven, altres discutien, i també estaven els que planificaven alguna cosa. Però ningú no s'adonava d'aquella personeta, allí sentada, que formava part de la seua rutina. Perquè durant 10 minuts, tots els dies, Ell estava allí.

De vegades, Ell trobava a faltar el formar part d'algun d'eixos grups de gent, que planificaven, entrant i ixint d'aquell edifici gris, ple d'escales, de vidres i de pilars a la vista. D'altres, se sentia aliviat d'estar fora (per fí!), i poder simplement observar des de la perspectiva que li donava aquell escalonet.

En un extrem o en l'altre, aquells 10 minuts havien passat a ser imprescindibles en el seus matins de fer i no fer res. I és per això que, potser hui, durant els seus 10 minuts de pas per una vida que no és la seua, Ell ha viatjat en el temps, i quan s'ha vist a si mateix, entrant i sortint, fent coses que no són les seues coses...S'ha alçat de l'escaló, i sense girar-se per mirar l'entrada a aquell edifici sense porta, se n'ha anat, a fer coses millors que estar allí sentat.

Enfonsar-se

5 de novembre de 2007


Moltes vegades, ens enfonsem de imprevist. No veem el que ha de vindre, i de sobte ens trobem lliutant per nadar i no ofegar-nos.

D'altres, ho vem vindre, i no fem res per evitar-ho. Potser perquè sabem que pasarà de tota manera, o tal volta perquè estem acostumats a que de vegades cal enfonsar-se per tornar a sobreviure.

Halloween vs Tot Sants

1 de Novembre de 2007

Ja fa una anyets, que està notant-se la influència americana de celebrar haloween per aquestes terres. Potser al poble no es note tant, però conforme vas baixant, descobreixes que és molta gent la que farà una festa de disfresses (de zombies, vampirs, bruixes, carabasses i tot això) la nit del 31 d'octubre, i són molts els xiquets que van casa per casa amb això del "truco o trato", que s'assembla a això d' anar a demanar l'aguinaldo en nit bona, però més artificial, i sense panderetes.

A mi, personalment, esta celebració em resulta un poc fastigosa, no sé a la resta que us semblarà. Però ací, la festa és Tot Sants, i encara que em semble que recordar als familiars i amics que ja no estan ha de ser una cosa de tot l'any, i no només d'un dia, és eixa la celebració amb la que em sent identificada. I no amb una muntonada de borinots, disfressats amb vestits comprats al centre comercial.

Anem a vore, aclarim conceptes:

1- Som castelluts, valencians, espanyols o el que vulgueu ser (no vaig a entar ara en discussions nacionals)
2- No som americans
3- Tot Sants és la nostra celebració
4- Les disfresses es celebren en carnaval, que són en febrer

Que es vulga aprofitar la nit del 31 d'octubre per anar de festa em pareix fantàstic (ja que no treballem al dia següent...), però ja que tenim una festa pròpia, celebrem-la, i no fem nostres celebracions que no ho són. Sobretot si són americanes...Una cosa que estiga bé!