Rellàmpecs i creativitat...

2 d'agost de 2017

Admire la gent creativa, aquella que fa d'una nit de pluja un bonic paissatge. 

Ara mateix em trobe a Poznań, Polònia. Són les 6 de la matinada i, tot i que podria dormir dos hores més abans de fer marxa a la següent parada, no puc dormir. Ahir va fer un dia esplèndid ací, d'aquells que no creus que puguen canviar. Però imagine que el clima ací és més variable. 

Havent pegat ja la primera becadeta de la nit, m'he despertat de sobte amb un fort rellàmpec. M'agraden les tormentes, i imaginant que ací serien diferents, m'he alçat del llit i he posat una cadira darrere la finestra, per no perdre detall.

Bocabadada amb la ràbia dels rellàmpecs he tardat en veure la persona a l'altre costat del carrer, darrere d'una altra finestra, pintant amb un caballet. No m'ha vist. Estava massa absort per la tormenta i les pintures. I allí he estat una estona, observant la pluja, aquell moment de creativitat alié i maleïnt no poder veure el resultat d'aquelles pinzellades. 

Quan els més ulls han començat a caure he anat al llit, m'he ficat a poc a poc i t'he buscat davall l'edredó. 

Plou molt?, has preguntat. 

Com per pintar un quadre, he contestat.


Ser i estar, té collons la cosa.

27 de juliol de 2017

Em resulta curiós veure com escrius paraules que de la meua boca vas escoltar. No sé si acusar-te de plagi o aplaudir-te, perquè no tens terme mig. 

Ser i estar, té collons la cosa, que tu parles de ser i estar, de viure. Tu, que no vas ser. Tu, que no vas voler estar. Tu, que no vas voler viure. Imagine que encara no havies trobat ningú amb qui viure. Puc pensar que jo no era suficient com per per malbaratar el teu temps en els meus viatges en tren, el meu intèrpret i els meus sopars de pati. 

El que em toca els nassos és que faces teues les meues paraules.  Que dic jo que podries citar l'autora, no? Ser i estar, escrius. I et quedes tan ample. Podries afegir una nota a peu de pàgina amb el meu nom, perquè hauràs llegit moltes coses ací, però més encara vas escoltar la importància de ser i estar de la meua boca.

En realitat trobe que vam ser sincers. Tu no volies ser ni estar. Jo no volia ser Penèlope i esperar que fores o estigueres. 

Al final és el que compta, ser sincer amb el que uno vol i espera. 

I què curios... 

...resulta que tu també volies ser i estar. 

Té collons la cosa.


Bambolles...

7 de juliol de 2017

Compadir-se de la gent sempre és desesperant per a qui observa en tercera persona. Qui no ha sentit llàstima d'un mateix? Qui no ha sentit llàstima d'algú? Tots, alguna vegada. Però observar des de la barrera com algú es compadeix d'ell mateix i com el seu voltant fa el mateix, convertint eixa persona en una persona inútil... És una cosa que em fa bollir la sang.

No podem anar ací perquè, pobreta, ella se sentirà incòmoda. Cuida les teues paraules, perquè pobreta, ella s'ofendrà. No aniguem a aquell bar per si està aquella persona en concret que ella, pobreta, no vol trobar-se. 

En el pobreta en la boca, ella, pobreta, acaba sent una persona incapaç d'eixir de casa sense les persones que l'envolten fent de cuirassa. Sense traure l'espasa i l'antifaç per fer justícia per ella mateixa. Sense parlar per por a ofendre. Sense sentir per por a patir. Sense saltar per por a caure. 

Ningú és apte per donar consells, però em permetré el luxe de deixar-ne un ací escrit:

Cuida't de qui es compadeixa de tu i no tant de qui t'ataque. Les persones que t'ataquen et faran lluitar i crèixer. Les que et compadeixen no et deixaran eixir de la bambolla en la qual vius.

I les bambolles poden arribar a asfixiar. 



"...En un mundo descomunal..siento tu fragilidad..."


10 anys de Bogeries..!

6 de juny de 2017

Hui, exactament hui, fa deu anys que naixia Bogeries Meues, amb un post anomenat, "Els canvis".

Començava aquest bloc contagiada pel meu amic Agustí, que m'anivama a escriure i donar eixida a la crisi exitencial post-etapa universitària. Dos posts després marxava a Tabarca i deixava en l'aire l'ecriptura durant tres mesos. Tornaré, vaig dir.

Moltes coses han passat en aquestos deu anys. He marxat, he viscut, he crescut, he patit, he plorat, he tornat. El suor de  les oposicions,  l'àvia, els fantasmes, el tren de vapor, el meu intèrpret, les sabatilles de puntera blanca, el meu elefant...

Anys per recordar...

Anys per oblidar...

Set-cents setanta-cinc escrits (775!) recullen  per a mi tota una vida, amb la il·lusió de poder plasmar els millors d'eixos escrits en un llibre en paper (i poder olorar les seues pàgines recén impreses).

No deixeu mai d'escriure, perquè pels vostres dits, de vegades, poden eixir més paraules que per la vostra boca.

Salut i bogeries! 



Abans...

3 de maig de 2017

Imagine que és així com ha de passar. Sense presses, sense pensar-ho massa, sense expectatives. Quan no s'espera res, tot arriba. 

I davant d'una xicoteta barra em mullava els llavis amb cervessa el temps suficient com per no deixar de parlar massa estona, plenant els silencis que encara resultaven incòmodes. Tu escoltaves des de darrere les teues ulleres (de pasta, de nou. M'ho hauré de fer veure això), no sé si pensant que parlava massa o que era millor així perquè obviava els teus silencis. 

Els dos aterràvem de nou al món. O despegàvem, segons com es mire. Quasi sense adonar-me'n, em vaig sorprendre compartint somnis a un llit on feia temps que es somiava poc i es follava massa. A poc a poc vaig anar mudant la pell, desfent-me dels impulsos, de les ànsies... Per anar passant a la tranquilitat i la fermesa de qui sap que és difícil definir el que es vol, però sí el que no es vol. 

Així em veig acariciant els caragolets que els cabells et fan darrere les orelles, ficant les meues mans gelades per davall del teu pijama, pujant-te les ulleres amb el meu dit índex (perquè de vegades se't cauen) o furtant-te creïlles del teu plat, amb la ràbia que et fa això.

Així em veig, possiblement pensant en com he arribat fins ací.

I com ha pogut ser no haver arribat abans.


Es veu...

24 d'abril de 2017

"No conocían el mar..."                                                                              

De vegades no ens agrada recordar temps passats. Jo per això de tant en tant faig neteja. Obric caixes per tirar records que no són més que un principi de Diógenes camuflat. Les mudances ajuden. 

Hui he trobat una caixa amb cartes alienes que, precisament per ser alienes, no he gosat obrir-les. De vegades, només de vegades, puc dir que sé mantindre els impulsos a ratlla. Veure aquelles cartes de colors, acuradament ordenades m'ha fet recordar que un dia vaig decidir escriure't. Potser perquè encara em quedava un poc de persona nostàlgica, et vaig escriure un diari. A mà, com els d'abans. Un diari que pensava donar-te el dia que complires anys. Anys que vas fer sense mi. Perquè mentre jo t'escrivia a mà, tu m'escrivies per WhatsApp. I el nostre món quedava reduït a una maleïda aplicació que et va servir fins i tot per dir-me que no m'estimaves. Recorde haver-te demanat les mateixes paraules a la cara, o per telèfon. Escoltar el mateix però amb la teua veu. Dignitat, se'n diu. No ho vaig escoltar. No ho mereixia, es veu.

Temps després vaig començar a fer maletes, per mudar-me a una Castalla que feia temps que em reclamava. I allà, al fons d'un calaix, entre els cables de la impressora i els tovallons de tela de la mare, vaig trobar el diari. 

No el vas rebre.

No el mereixies, es veu.


"Que pequeña es la luz de los faros...

                                                                                                      ...de quien sueña con la libertad".

Abril...

11 d'abril de 2017

Crec que el mes d'abril és el que més m'agrada de l'any. Abril. Mes de sol i pluja, de vacances que pugen i baixen segons el calendari, de festes d'un Onil que ja no conec ni em coneix. Mes dels primers gelats, de les cervesses que s'allarguen. Mes de canvis, de principis i finals.

Fa molt de temps esperava el 22 d'abril per fer la volta a les fogueres amb la banda. Des de fa poc vaig a sopar, però no gose trepitjar la plaça de l'ajuntament, perquè en escoltar la primera nota l'estómac em farà un plec. El dia 23 em quedava a dormir a casa de l'àvia. Era un dia intens de música, dinar familiar, mentireta, flors i ball. Hui passe per l'avinguda i quan puge el cap trobe un home, un inquilí assegut al balcó, fumant un cigarret darrere del cartell de "es ven". 

Abril és temps d'estimar, almenys ho ha sigut per a mi. De principis en forma de cales amagades en les quals el sol ens pega però no ens crema. Allà on les ones de la mar ens escolten parlar i els pocs vianants que ens envolten van i vénen sense adonar-se que hi som. 

Abril. 

Temps d'espera, 

de caminar, 

de reflexió, 

de respirar.

Més que mai...

8 d'abril de 2017

Fa un any agafava un tren a Còrdova. Una espècie de retir espiritual que vaig fer per acabar de tancar una transició de dos anys difícilment digeribles.

Recorde seure als peus de la mesquita i veure passar la gent. Dinar sola i fer conversa amb els cambrers. Saludar la veïna de la casa on em quedava, que em va deixar les claus. Puc veure encara la plaça on m'allotjava, plena de xiquets jugant al futbet i jo mirant mentre menjava gelats no tan bons com els de ca Pana.

Recorde escriure en servilletes de paper en terrasses companyades de música flamenca.

Recorde els patis que vaig visitar, ja florits per la primavera, i la dona d'un d'ells preguntant si no tenia por de viatjar sola, com si anigués a Síria.

Recorde també escoltar "Fuego Cruzado" de Sidecars, amb el "repeat" posat. Ara veig els carrers de Còrdova cada vegada que la torne a escoltar.

Recorde dir adéu a molta gent eixos dies. Algunes persones estimades, altres no tant.

Hui, un any després, escric des d'un tren camí de Madrid. Ciutat d'encontre, a la qual he anat sola més d'una vegada, per trobar-me i retrobar-me amb qui va pel món fent parades estratègiques a la capital.

Madrid ciutat de trobar-se acompanyada.

Còrdova, ciutat de trobar-se, en soledat.

No sé si alguna vegada he estat del tot ací. Sovint m'han dit que estic un poc en la lluna, que divague entre el passat i el present, entre qui sóc i qui vaig ser.

No sé si alguna vegada he tingut els peus a terra.

En Còrdova els vaig tenir.

Més que mai.

Postdata

27 de març de 2017

M'ha portat temps, però finalment t'entenc:

"Yo buscaba un tesoro...Tú querías un botín". 

Analitzar el comportament humà pot ser molt difícil. Entre les teues llacunes i les meues obsessions està el temps, que no ha posat terra pel mig, però sí perspectiva. Agraïsc els meus desajustos hormonals que, a banda de bogeries i ploreres, aporten claredat. 

I així em veig donant gràcies per aquella vesprada, hormonada perduda, en què vaig veure clar que mai no podries donar-me allò que volia: que estigueres. 

Dic, i mil vegades diré, que no es pot compartir la vida amb qui no la vol compartir. Tant de bò ambdós ens trobem al mateix punt.

Però amb altres persones.

" Ni tú eras para tanto....

                                                                                                                    ...ni yo soy para tí". 

Ens volem vives!

8 de març de 2017

Després de deu anys escrivint ací crec que ja ens coneixem prou (almenys vosaltres a mi), com per parlar clar. Hui és un dia en què tot el món ha compartit a les xarxes socials alguna imatge, frase, reflexió, etc., a favor de la igualtat entre dones i homes (jo la primera). L'error que cometem totes i tots és que demà se'ns ha oblidat. 

Fa set anys vaig treballar a una escola on, per desgràcia, vaig creure trobar l'amor. Per sort, li vaig veure les orelles al llop abans que fora tard i vaig eixir fugint d'allò que eixa persona creia ser estimar. No cal anar a les notícies per trobar dones que han patit assetjamet laboral, sexual o violència masclista. Segurament la teua veïna, una coneguda que tens al facebook o la cosina del teu oncle l'han patit o la pateixen. 

Si has de deixar els estudis, les amistats, les visites a la familia, la banda de música... No és amor. 

Si no consinteix que poses fí a la relació, si et persegueix pels corredors de la feina per insultar-te, si et truca o t'envia missatges vint-i-cinc vegades al dia, si es posa gelós de cada amistat que tens... No és amor. 

Si et segueix amb el cotxe, si aparca davant de ta casa, si has d'abandonar el pis on vius per tornar a casa dels pares "con lo puesto", si et fa por estar a soles a casa per si es planta a la porta... No és amor. 

Si t'alça la veu, si et fa sentir culpable de tot el que passa a la seua vida, si et fa creure que eres tu qui el provoca... No és amor. 

I per suposat: si t'alça la mà... No és amor.

Jo vaig acabar escrivint el seu nom, cognoms i matrícula del cotxe a una llibreta, deixant-la en un lloc visible a ma casa. Per sort, aquest bloc constituiria una eixida a l'esquerda que es va obrir en mi. Perquè aquella època va marcar un bans i un després en qui era i qui sóc ara. Malhauradament el meu calvari va acabar el dia en què va conèixer altra xica.

Per això, per la part que em toca, el dia de la dona no vull felicitacions. Vull tol·lerància zero. Les vull vives a totes. Ens volem vives.

Present i absent...

6 de març de 2017

Un dia, d'ací molts anys segurament, ens creuarem al carrer. No sé en quin carrer ni en quina ciutat, però caminarem per la mateixa vorera i ens veurem vindre de cara. Segurament pels anys que hauran passat i a causa de la sorpresa de veure'ns tan iguals i diferents alhora, obrirem els ulls amb sorpresa i farem una salutació incòmoda. De les que et prepares durant anys i quan arriba oblides. 

No sé, sincerament, si m'alegraré del nostre encontre. Tampoc si m'enfadaré o si em posarà trista. El més normal serà que l'oblide al creuar la següent cantonada. Però, al mateix temps que oblide la nostra supèrflua salutació, el meu intèrpret farà eixir un fax urgent. Fax que arribarà al teu cervell com una xicoteta punxada que farà se't posen els pèls de punta. Tal volta una xicoteta brisa gelada recorrerà el teu cos i, mentre jo faig un somriure amb la boca mig torta cap a la dreta, al teu cap arribe la idea de que no tot era blanc o negre.

De que no es tractava de ser o no ser.

Es tractava d'estar.

Present.

No absent.

Mudança i gat...

9 de febrer de 2017

A una mudança sempre acompanya el caos. Viure entre caixes, no saber si la roba que havies deixat a la cadira era per llavar o per doblar, mesclar coses de l'escola amb efectes personals, oblidar on vas guardar allò que creies que ja no et feia falta però sí... A viure entre caixes se li suma un gat, que va amagant-se entre caixa i caixa i que cada dos dies pense que l'he perdut.

Les primeres setmanes no saps massa bé on et despertes, perquè fas una nit ací i una nit allà. Vas pegant manotades a les parets, perquè no recordes si els interruptors de la llum estan dins o fora. És el que comporta fer la mudança a poc a poc durant un mes, i no tot d'una, com llevar-se una tireta. 

Oblides les claus, les canvies o les fiques en una butxaca i no les trobes fins als tres dies. Llavors tires de les claus de repost, que tornes a oblidar, canviar o ficar en llocs insospitats. Just en eixe moment tornes a trobar les primeres. Carregues furgoneta, jugues al tetris, descarregues, t'enganxes de l'esquena, aparques malament, et posen una multa (sí, em va passar)... 

Tot això, que solia fer sempre a l'estiu aprofitant les vacances de les quals gaudisc i que són enveja sana d'amistats i insana d'envejosos, ho faig esta vegada en febrer. Acaba semestre a la universitat, arriba la previsió d'alumnes a les escoles, arriben cursets de formació dels quals em vaig matricular sense saber que la mudança vindria ja... I quan arriba la nit i deixe caure el cul al sofà pense que no m'arriba la vida per fer-ho tot en dos setmanes. 

De sobte apareix Jack, després de tres hores amagat entre les caixes, puja damunt meu, pega tres voltes i es deixa caure. Es llepa les potes acuradament. Sospira i s'adorm. Entre tot el caos, està tranquil. 

De vegades voldria ser el meu gat.

Tancar i obrir...

31 de gener de 2017

Fa dos anys m'intentaves convèncer per tal que fera maleta i tornara. Poc em coneixies per saber que amb mi les coses no funcionen així. Que jo he de sentir les coses per fer-les, no em conforme amb que me les diguen. Per altra banda, tampoc és que tingueres dret a opinar, perquè al cap i a la fi és la meua vida i la porte on em cou i quan em ve en gana.

Era el temps, i no tu, qui havia de posar i disposar.

M'he posat a escriure i m'he quedat a fosques, entre caixes i el gat un poc desorientat per no entendre a què ve eixe desordre. Espere amb por i incertesa el moment de tancar de portada amb les claus dins, com tantes altres vegades he fet, sense fer l'última ullada per veure si has oblidat alguna cosa. Per no remoure, clar. Espere amb por i incertesa el moment de rollar la clau al meu  nou espai, al meu nou poble. Que no es tan nou, simplement fa temps que no el visc. Set anys, per a ser exactes. 

Tancar de nou. 

Per tornar a obrir. 

"Sentir...que es un soplo la vida...
                                                                           
                                                                                                    ... que veinte años no es nada."




Estimada Núria...

25 de gener de 2017

Estimada Núria:

Quan no escoltes parlar més que de la feina.

Quan no conegues més que les quatres parets de sa casa. 

Quan tan sols escoltes "no puc" o "no tinc temps".

Quan no hi haja diners més que per estalviar.

Quan no tingues plans.

Quan la frase "en acabar estic amb tu" siga la tònica diària. 

Quan la familia i amics siguen desconeguts per a tu. 

Quan quede el sexe i res més. 


Quan tot això passe...

...ací estaré.

No m'agrades...

18 de gener de 2017

Seré sincera: no m'agrades. 

La ignorància és, de vegades, més poderosa que la saviesa. I jo hui seré ignorant. Perquè no et conec i puc dir que no m'agrades. I no m'agradaràs. 

No puc sentir orgull de dir que tinc prejudicis contra tu, que no m'has fet res, que no ens hem creuat, que no m'has parlat, que no m'has atacat ni ferit. Però tampoc puc negar que sóc humana i tinc defectes. I hui el meu defecte és que la ignorància supera la saviesa que puga tenir. Perquè no em fie de tu, que no sé si eres una persona bona o dolenta, que no sé els pecats que has comés ni si eres la persona més solidària del món. 

I no, no diré que espere que un dia ens pugam beure un ron en llima i esclatar a riure d'aquesta ignorància. Perquè ni ho espere ni ho desitge. 

Com he dit: no m'agrades. 

I no m'agradaràs.

Deu anys...

13 de gener de 2017

Comença 2017 i enguany farà deu anys que vaig començar a escriure ací al bloc. Deu anys que vaig acabar d'estudiar magisteri, deu anys que vaig deixar València (per primera vegada). Enguany farà deu anys que vaig fer els meus vint-i-tres anys a Tabarca, envoltada de companys de feina que provenien d'arreu del món, mentre uns turistes francesos maltocaven la guitarra clàssica a ritme de rumba. 

Ara fa deu anys començava les meues pràctiques d'Audició i Llenguatge a l'escola Aiora, de València. Tal volta era una premonició, perquè per arribar al meu pis d'estudiants jo baixava en l'estació del metro "Aiora", i dos anys després vaig anar a parar a Aiora (la localitat), per fer la meua segona substitució com a interina.

Ara fa deu anys em furtaven la bicicleta a l'escola de magisteri Ausiàs March de València, un dijous a les huit del matí, mentre entregava l'últim treball teòric. Quinze minuts vaig estar dins l'edifici i els en van sobrar deu per trencar la cadena i emportar-se la meua bicicleta blanca a puntets rosa. Era de segona mà i durant tres anys vaig estar dient "demà la pinte". I res, blanca i rosa se la van endur. Em va importar poc, perquè arribat el temps de pràctiques ja no anava a fer-me falta i pensava deixar-la en l'arbre de baix de casa sense cadena perquè algú se l'emportés. 

Deu anys del "i ara què?", que tant vaig escoltar quan vaig arribar al final d'aquesta etapa. I ara què? Ara moltes coses, hagués contestat hui, sabent tot el que sé. Però la veritat és que el "i ara què?" és una pregunta prou recurrida, perquè també la vaig escoltar després de traure les oposicions o després d'anar a viure amb la meua ex-parella.

Imagine que és una pregunta inherent a l'ésser humà, que mai en té prou. Quan arriba al final espera més. Quan arriba el final vol un principi.

Quan en tenia vint-i-tres no em veia tenint-ne trenta-tres. Imagine que la vida era més immediata. Ara, però, crec que sí que em veig arribant als quaranta-tres, sense saber què passarà pel mig. 

Enguany és any d'aniversari. 

Any de canvis.

Feliç 2017


De puntera blanca...

20 de desembre de 2016

Els dies pre nadalencs sempre trauen una espècie de nostàlgia fastigosa en mi. És possible (segur) que per això estos dies s'intensifiquen les entrades al bloc. Faig maleta a ritme de cançons monyes i el gat seu al meu costat per jugar (barallar-se) amb els calcetins que vaig doblant. 

Vaig, com tots, tancant trimestre, amb la sensació alliberadora d'entregar i arxivar els últims informes a l'escola, acabar de corregir els penúltims treballs del semestre a la universitat i sense pensar massa en la quantitat de feina que es presentarà en gener. Fa anys que les festes de Nadal són diferents, perquè ens hem fet grans, perquè la vida es complica. Enguany, a banda de les complicacions que vénen de sèrie, faré maleta doble. 

Passar la nit de cap d'any al desert és una experiència que crec que no podré imaginar fins que estiga allí. Sense campanades, sense raïm, sense expectatives que sempre acaben sent majors per a una nit sempre sobrevalorada. Quan no se sap com seran les coses, sempre ens sorprenem. Per a bé. 

Acabe 2016 pensant en tot allò que s'ha deixat enrere i tot allò que ha vingut. No és res nou que estos últims dies de l'any tots ens dediquem a fer balanç, d'on estaven les nostres vides fa un any, on estan ara i on ens agradaria que estiguéssem l'any que entra. Per sort o per desgràcia tant fa on ens agradaria estar en 2017, perquè segurament no estarem allà on haviem decidit estar. Ja s'encarregarà la vida, les circumstàncies o Murphy, de portar-nos per altre camí.

Jo de moment fique jerseis i pantalons a ritme de Quique González, mentre Jack ha abandonat els calcetins per mantenir una guerra oberta contra els cordons de les meues sabatilles. 

De puntera blanca.

Fantasmes...

19 de desembre de 2016

Una trucada a les quatre de la matinada. Tu de crisi, jo de parèntesi. Per què creus que la gent pateix insomni, em preguntaves. Perquè alguna cosa li ronda el cap, et contestava. I així vam esdevenir companys d'insomni. Així vam començar les nostres nits en blanc, compartint allò que no ens deixava dormir.

No vas ser real, i per això de vegades et recorde com un fantasma. Mai no ens vam veure la cara, mai no ens vam olorar. Mai no vam prendre un cafè a mitjan vesprada, mai no vas poder retirar-me els cabells de la cara i mai no vaig poder ficar-te les mans gelades per davall del jersei. Però estaves ahí, en les meues nits en blanc.

Ara entenc que no erem més que la projecció de les nostres pors. Jo et recordava, possiblement de forma injusta, a una persona molt propera a tu. Tu em recordaves, sense justícia també, a totes aquelles persones imposibles que han passat per la meua vida.

Imagine que tens la teua vida, la de sempre, sabent que la imatge que ens vam fer l'un de l'altre no va ser més que una imatge incompleta. La meua, per sort, va canviant lleugerament. Ja no tinc nits en blanc i a poc a poc vaig fent caixes, per portar la vida no només aprop d'allà on una se sent en casa, sino també lluny d'allà on vaig de ser jo mateixa.

Un viatge, un missatge, silenci. 

Punt i final. 

I així el teu fanstasma es va esvair.

No va quedar ni la cendra. 

Perquè els fantasmes no es cremen ni deixen rastre per allà per on han passat.


"...El misterio dura más que la certeza..."


Quan tu vages...

14 de desembre de 2016

Sempre dic que som conseqüència del que hem sigut. I tu has tingut sempre massa por com per carregar en tot allò que portem darrere. Així, sense voler-ho, t'has vist sent més covard del que mai hagueres pensat. Em pregunte quant de temps es pot jugar a ser valent. Perquè es fàcil mirar avant quan s'ha oblidat el que hi ha darrere. 

Jo no sóc pitonisa, però sí que  puc establir hipòtesis i comprovar (amb el temps) si eixa hipòtesis ha sigut afirmativa, negativa o nula. La meua hipòtesi és que arribarà el dia en què de tant pensar en tu mateix, només estaràs amb tu mateix. I no dic que siga una mala decisió, potser és el que sempre has volgut, conscient o inconscientment.

Naixem i morim soles. I és un fet que tota la gent que trobem pel camí no és més important que nosaltres mateixa. Però es corre el perill de no saber on està la línia que separa l'amor propi del narcicisme i l'egoisme. Oblidar la gent que ens envolta és perillós. I excusar-se en que eixa gent ens ha fet mal per oblidar-la, és fer pagar a justs per pecadors. 

No subestimes la intel·ligència dels qui t'envolten, perquè sovint els llibres i els estudis suposen un recer per evadir-se de la vida. Aquest és un recurs més valuós del que et penses.

I és més que possible que (com deia l'àvia) quan tu vages...

...jo estiga tornant.

Estàs...

11 de novembre de 2016

No hi ha res més real que ser i estar.

Parles. Escoltes. Abraces. Opines. Fas plans. Avances. Viatges. Mires avant. No tens por. Comparteixes, el teu temps, la teua gent, ta casa, la teua vida, els teus principis. Valores, el meu temps, la meua gent, ma casa, la meua vida, els meus principis. Preguntes. Bromeges. Rius. Aprens. Opines. Respectes. Et prens temps. Dones temps. 


No hi ha res més real que ser i estar.

I tu eres, però sobre tot,

estàs.

De nou...

10 de novembre de 2016

Fer neteja, fer caixes, moure la vida. 

De nou. 

Encetar quatre parets, descobrir els nous sorolls que acompanyaran les nits, les primeres segur sense dormir. Tancar una porta amb les claus dins i abandonar allà quatre anys. 

Els nous aromes dels dinars dels veïns, el soroll del camió de la brossa, el forn de pà, l'olor de la xemeneia de la casa d'enfront, els descomptes de la drogueria, saludar el carnisser, creuar-te amb qui fa anys que no veus.

La gelor de la tardor, el fred de l'hivern, les faves tendres a taula, el descans al mig dia, el passeig de després. El soroll de les finestres quan bufa el vent, l'aigua calenta abans de dormir, el nas gelat durant tres mesos. 

Fer neteja, fer caixes, moure la vida. 

De nou, i per fí. 

Tren...

21 d'octubre de 2016

Fa temps que no tinc bitllet per pujar al meu tren de vapor. Em pregunte qui anirà allà dalt, passejant pels vagons mentre jo divague per aquest món. Els meus fantasmes van deixar de visitar-me fa anys crec, tot i que encara tinc costum de deixar en casa una llumeneta encesa. Potser el gat els espanta abans que puguen atravessar la porta.

Fa temps que vaig canviar la teua companyia per la del meu gat. Sí, és possible que ara mateix estiga complint tots els estereotips que es tenen sobre dones majors de trenta amb la companyia d'un gat. I m'imagineu amb bata, menjant gelat rebaixat de sucre, veient comèdies romàntiques i acariciant el meu gat amb els peus. Però la veritat és que encara no he tret la bata, el gelat quan més sucre millor, no m'agraden les comèdies romàntiques i em fa un poc de cosa tocar el seu gat amb els peus.

Sorprendrà als espectadors que d'ací mitjà hora algú tocarà el timbre (perquè encara no té claus de ma casa). Entrarà, acariciarà un poc el gat que es refregarà amb les seus cames i es deixarà caure al meu costat al sofà.

El miraré de reüll, i intentaré trobar al meu cap el dia en què va arribar per quedar-se.

Llavors escoltaré el xiulit del tren i abandonaré la tranquil.litat del sofà per treure el cap per la finestra i veure't allà, darrere del vidre del vagó número dos, amb les mans a la finestra i esperant que compre un bitllet de nou.

Tancaré la finestra, deixaré anar el tren de vapor que a tants llocs em va dur i quedaràs dins, viatjant pel mateix purgatori que em va condenar a mi fa dos anys.


"..una casa con tres balcones, para mirante colgar la ropa..."

Sumes i restes...

7 d'octubre de 2016

En les escoles ensenyem els nens i nenes a sumar i a restar. Números amunt números avall. Ara amb dues xifres, ara amb tres. Ara ens en portem tres i després quatre. El que no entenc és per què a les escoles no s'ensenya a sumar i restar persones. No sé quina seria la manera de fer-ho. Però, sincerament, tindriem una societat més feliç si els nostres xiquets i xiquetes del futur aprengueren a dir "no" des del primer dia que senten que la seua llibertat, dignitat, elecció, ect., es veu coartada per altra persona.

Perquè al final, quan som majors, tot es resumeix al mateix: trobar-se al mateix punt. O no trobar-se mai.

Tu em vas restar fa temps de la teua vida. Jo deuria haver-te restat molt abans del que ho vaig fer. Sí, mirarem endavant i el que haja de ser serà. 

Però sas? 

No cal que vinga cap casualitat, ni cap destí, ni cap fada supermàgica a dir-me el que ja sé.

Tu i jo: mai no serem. 

Pública & Concertada...

28 de setembre de 2016

Poques vegades parle ací de política. No perquè no tinga una ideologia, tal volta perquè crec que, tot i tenir una ideologia, la política està prou deslligada de la gent. Però des de fa dos cursos el meu treball em fa viure en una contradicció diària. No crec que siga dolent tenir contradiccions, més bé crec que és una manera de mostrar que som humans. Però es veritat que les contradiccions ens atabalen.

Recorde els dos anys que vaig estar preparant oposicions. El primer any dedicat exclusivament a estudiar, el segon compaginat amb la interinitat i la llicenciatura que vaig fer després. Recorde el sacrifici, la formació extra, la falta de vida social, les hores dedicades (no es poden contar). Recorde tornar cada dissabte plorant de les classes preparatòries i netejar-me just abans de baixar del tren. Mai era suficient. I no era una sensació, era un fet. Només sap què és una oposició qui la prepara.

Però també recorde un objectiu clar que marcava la fí de tot allò: l'escola pública. Allà on tot són iguals, vinguen d'on vinguen i tinguen les necessitats que tinguen. 

Com he dit, des de fa dos anys que la meua feina em posa en una contradicció gran. Els Serveis Psicopedagògics Escolars atenen centres sostinguts amb fons públics. Això vol dir: públics i concertats. I a mi em toca, per segon any consecutiu, atendre centres concertats. Forme part d'un servei públic i dóne servici a un tipus d'escola amb el qual no conjugue. 

Perquè no. L'escola pública i la concertada no són iguals. Els xiquets són xiquets en tots els llocs i el dia a dia amb ells es gaudeix igual. Però el sitema de contractació de professorat, la formació exigida (una oposició), la forma que té la concertada de traure diners d'agendes, uniformes o col.lectes solidàries per a la congregació a la qual pertanya l'escola, la derivació de xiquets amb necessitats educatives especials greus a escoles públiques... Tot això no cap en la meua visió d'escola.

Hem tingut un govern que ha blindat l'escola concertada durant vint anys. Ara costa girar la truita i tornar a la pública la dignitat que li han furtat durant tot eixe temps. Però es palpen canvis que fan tremolar les concertades i que provoca que arrepleguen signatures en contra d'un govern autonòmic que, al meu parer, intenta dignificar l'escola (pública i gratuïta per a tots els infants) que a poc a poc els nostres governants van anar degradant.

Sovint em presenten el full per signar. A favor de l'escola concertada, diuen. 

Jo atenc escoles concertades des d'un servei públic. I si les escoles concertades desaparegueren, possiblement hauria de deixar el Servei Psicopedagògic Escolar.

Però no. No signe.

Perquè no crec.

Les coses clares...

22 de setembre de 2016

Algún dia vos contaré amb detall sobre aquella escola on el meu bloc (aquest que llegiu) i els meus llibres (el de Bogeries Meues i un de la feina) van ser tema de discussió en una reunió de cicle sense estar jo present. Exposició en pissarra digital inclosa, i  sense constar en acta, per supost. Hi ha qui es plena la boca amb allò de la llibertat d'expressió, però no duen massa bé que siga la resta qui la practique. I així em vaig convertir en protagonista per un dia.

Cal saber quan parlar i quan callar. Quan publicar i quan guardar en esborrany el que s'ha escrit. I jo no he deixat mai d'escriure, ja siga per publicar o per guardar-ho en la intimitat. Tal volta per això els escrits que faig públics sovint cauen com a bombes a la consciència d'algunes persones. Els qui la tenen, clar.

Escriure en un lloc públic es arriscar-se a la crítica, per descomptat. Però a tu, que vas descobrir en mi una oliva amb un prinyol més dur del que et pensaves...

...critica els meus escrits, poden no agradar-te. Però el que bec, allò que menge, el treball extra que puga fer, amb qui em clave en el llit, els llibres que publique, els cursos de macramé que faig i les voltes que vaig al bany...són cosa meua.

No seré jo qui vinga ací a donar lliçons de vida, ni de karma, ni de que es cull allò que es sembra, ni de que el temps posa a cadascú al seu lloc i tota eixa folosofia que serveix per calmar la indignació de qui es sent traït.

No cal. Perquè qui es dedica a parlar d'allò que no li importa ja és, de moment, un poc més infeliç que la persona de qui parla.

Qui parla del que menja, beu i folla la resta,

és perquè menja, beu i folla poc.


"No interessa qui no llepa amb paciència...

                                                                                                 ... i no sóc amant de llepar un sol dit".

Per si de cas...

21 de setembre de 2016

Ahir feia neteja, d'armaris, de trastos, de materials de l'escola... I entre brossa, roba i papers, vaig trobar una caixa. Si vos dic la veritat sóc de les qui fa caixes i les va deixant allà per on passa. Sovint perquè em fa por que el que fique dins estiga a la vista, però perquè alhora també em fa por tirar-ho.  Així, amb el perill de caure en un síndrome de Diógenes, de tant en tant em trobe alguna caixa tancada, havent oblidat el que vaig guardar dins.

Amb el tràfec de repartir els materials que tinc a casa entre les dos escoles que portaré enguany, és inevitable obrir armaris i reunir tot allò que vaig guardar en juny. I entre quaderns, llibres i jocs de taula, he trobat una caixa plena de pols. 

Dins, les restes d'un any que es va emportar més del que va deixar. És curiós com es veuen les coses amb la distància. I allà m'he vist, observant la caixa oberta. Les restes guardades d'un "per si de cas". Per si de cas torne, per si de cas torna, per si de cas recuperem la dignitat, per si de cas el meu destí és aquell on he caigut... Tot guardat per si de cas.

M'ha costat poc ficar-ho tot a una bossa i tirar-ho al fem. 

No sé si tornaré, si tornaràs, si algún dia ens mirarem i recuperarem la dignitat que vam perdre o si tornaré a creuar aquella porta verda que va fer tremolar tot els meus ciments.

Ja no hi ha caixa. 

Ja no hi ha un "per si de cas".

Només el buit que ha deixat la caixa, ara ple de sabates.




"A tu t'han dit preciós, 
a mi m'han dit tu calla.

I jo no vull callar, 
mentre tu tens la tralla".

Veritats...

7 de setembre de 2016

Ni tots els bons són tan bons ni els dolents tan dolents, vas sentenciar. 

Huit mesos després he de dir que en aquell moment sabia de sobra de què i de qui parlaves. Però de vegades es millor fer-se la boja. I això se'm dóna massa bé. 

Tot i la teua sentència diré que mai et podré donar la raó. Perquè no la tenies. Perquè val més les coses clares que espesses, perquè de vegades ens fa falta una bufetada ben forta a la nostra dignitat per obrir els ulls i veure clar. 

Tant de bo no em falte mai qui m'ajude a veure les coses clares, per molt dolentes que siguen. Tant de bo no em falten veritats.

No trencaré una amistat per estar on ha d'estar, per defendre'm, per clavar-se on no s'ha de clavar si així m'ajuda a vore el que no puc vore per mi mateixa.

Preferiré sempre patir hui per una veritat, que patir cent anys per una incertesa. 




Persones...

2 de setembre de 2016

El principi de setembre sempre és una contradicció. Matins atabalats per l'inici de curs i vesprades de festes entre moros, cristians, música i trons.

Una sensació estranya recorre enguany el meu cos pel fet de repetir centre per primera vegada en nou anys. Els nervis del dia 31 d'agost enguany no han tret punta i m'he plantat en setembre amb la tranquil.litat de saber-me ubicada en un centre i un equip que ja conec, que ja em coneix.

Em mire a l'espill i em veig diferent. Potser siguen els kilos de l'estiu o tal volta siga haver tancat a mitges amb un destí definitiu poc agradable (per no dir altra cosa). Serà tancat definitivament el dia que la meua plaça oficial residisca en altre lloc.

De moment, comence un curs entre informes inicials i trons, com sempre. Però amb la diferència de trobar-se en el lloc on ha d'estar exercint.

Allà on els professionals es respecten.

I sobre tot: allà on les persones són persones.

Ones...

11 d'agost de 2016

Jo no sé el motiu pel qual les ones del mar van y vénen. Crec que la lluna té alguna cosa a veure. Hui, asseguda a la voreta he observat l'anar i tornar de l'aigua. Imagine que de no ser per eixe moviment hipnòtic l'aigua s'estancaria. 

Possiblement per això estos dies mire el cel, la lluna. Pense en què malgrat la distància no deixen d'estar connectades, la lluna i l'aigua del mar. 

Fa temps que ens movem per la vida. Anem i tornem. Hui bé, demà malament. I tornem a començar. I llavors em pregunte què és el que provoca en mi les riuades, si la lluna provoca les ones. 

Em vaig prometre a mi mateixa no tornar enrere mai més, perquè si no jo també m'estancaria. 

Per això preferisc recordar-te en la distància, en silenci, mentre l'aigua va i torna mullant-me els peus. 

Perquè no em calen excuses, perquè no les vull, perquè sobren.

Perquè la veritat és que jo no vaig voler estar. I tu no vas voler quedar-te


"...si ha sido sólo pura coincidencia...

                                                                                                         ...te invito a un trago..."

Per estar...

25 de juliol de 2016

No sé massa bé per què, però vas despenjar el telèfon. I jo, que sabia que eixe dia arribaria, no vaig estar preparada per a dir-te tot el que portava mesos pensant.

"...no te puedo cuidar...tampoco echarte de menos..."

No et trobe a faltar. I això, que pot ser bo o dolent en funció de com s'interprete, no és més que la conseqüència de no estar mai al mateix punt. Ens hem trobat a faltar en moments diferents. O això vull pensar.

I així t'escric des del llit, mentre ell, que va triar quedar-se a dormir, es dedica a contar les pigues de la meua esquena al temps em parla de tots els llocs on voldria viatjar. 

Pigues a mitja nit i viatges en trens de vapor i globus que ens portaran allà on les nostres ànimes se senten lliures de rutina. Així de fàcil era. 

I després de dos minuts en silenci, a través d'un telèfon que pensava que mai sonaria, finalment he dit el que resumeix la nostra història: 

Per estar... Només cal voler. 


"...te culparé por huir. Diré que fuiste cobarde..."